S' acosta el centenari del genocidi armeni perpetrat pels turcs otomans i l'Anna Manukian i el José Mihran Akdag ho tenen clar: és ara que cal començar a pressionar perquè el món conegui les dimensió del crim i Turquia es plantegi el reconeixement definitiu. Res de girar full. "I si no és així -afegeix l'Anna- jo i tots el armenis com jo continuarem explicant-ho als nostres fills i ells als nostres néts. Com hem fet des del 1915 [l'any del genocidi]".
L'Anna Manukian, filòloga, viu a Barcelona des de fa cinc anys i és membre de la comunitat armènia de Catalunya, que aplega unes 3.600 persones, la majoria provinents de l'estat armeni, sorgit entre daltabaixos: la desintegració de l'URSS, el terratrèmol del 1988 -que va causar 25.000 morts i mig milió de refugiats- i la guerra pel territori de l'Alt Karabakh -poblat per armenis però sota sobirania política de l'Azerbaidjan-, que va provocar esclats de violència contra milers d'armenis que van haver de refugiar-se a Rússia.
Les males condicions de vida de les últimes dècades a l'Armènia postsoviètica van empènyer l'Anna i un milió d'armenis més a marxar del país. Només uns 300.000 han tornat. Un exili econòmic que convergeix amb la diàspora -Rússia, França, els EUA, l'Argentina- que ha caracteritzat la vida armènia des del genocidi. Es calcula que al món viuen uns deu milions d'armenis, només tres dels quals són ciutadans de la República d'Armènia. L'estadística aplicada als armenis dóna xifres calentes: el 1915 vivien a l'Anatòlia, en territori de l'imperi turc, més de dos milions i mig d'armenis. El 1923, només en quedaven 100.000.
"Quan ho descobreixes, quan t'ho diuen, no t'ho pots creure. Després sents una ràbia infinita, més tard tristesa. Finalment arriba l'acceptació, i la pau. I la necessitat de perdó". Quasi ho proclama el José Mihran Akdag, treballador sanitari, que analitza el genocidi aplicant-hi l'esquema d'observació de la doctora Kubbler Ross als malalts incurables. Al José Mihran li havien dit que el seu cognom, Akdag, era turc, fins que va descobrir que la seva àvia, la mare del seu pare, va ser una supervivent del genocidi. Va rescatar els seus orígens i va anar a trobar compatriotes a la comunitat armènia de Barcelona.
Parlant del genocidi i de la diàspora el José Mihran i l'Anna Manukian fan un tàndem de diversitat. Ella amb el seu accent rus i armeni d'Erevan (la capital) i els seus referents soviètics, i ell amb el seu to de ciutadà espanyol i barceloní, de pare d'Istanbul i mare de Huelva. Tots dos reivindiquen la necessitat dels armenis de perdonar i esvair l'odi. Però abans és Turquia qui ha de fer el pas del reconeixement del crim i formular la petició de perdó. I fins ara el màxim d'acostament aconseguit és la trobada a Erevan el setembre del 2008 del president de Turquia, Abdullah Gül, amb el d'Armènia, Serj Sargsian, per veure plegats un partit de futbol de les seleccions nacionals respectives.
El futbol no ha donat gaire de si, i tant l'Anna Manukian com el José Mihran Akdag creuen que el govern islamista de Turquia intenta guanyar-se un prestigi al món musulmà ara com ara incompatible amb una petició de perdó als armenis, que molts turcs viurien com una humiliació. No és previsible un agenollament moral equiparable a l'agenollament físic del canceller alemany Willy Brandt davant del monument a l'Holocaust. A Turquia li costarà fer-se perdonar, perquè la negació del genocidi forma part de la seva cultura nacional.
A un pas del reconeixement
Amb tot, el 2008, l'any del magnificat partit de futbol, va ser també el del manifest que ja ha estat signat per uns 30.000 ciutadans turcs en què s'exigeix al govern el reconeixement del genocidi. El document va ser publicat el 24 d'abril, el dia que es commemorava l'assassinat del 1915 d'intel·lectuals, científics i professionals armenis, entre 250 i 650 segons les fonts. Alguns dels promotors del manifest turc pro armeni són periodistes, escriptors, poetes, politòlegs. L'Anna, el José Mihran i molts dels seus companys de la comunitat armènia de Catalunya es miren aquests moviments amb esperança i confien que s'arribarà a la fase del perdó. I de la pau.
