ValènciaFrancisco Camps, diguem-ho clar, no és el primer president autonòmic que dimiteix. Sí que té l'honor, però, de ser el primer que, després d'aguantar dos anys i mig les successives revelacions de la densa trama de corrupció en què havia quedat enviscat, ha tirat la tovallola precisament en el punt exacte en què les dues úniques alternatives eren seure davant un jurat o declarar-se culpable definitivament. Cap de les dues opcions eren viables per a un home que havia jurat i perjurat que era innocent, i que estava sotmès a un "absurd, brutal procés". Sense més agafalls, va dimitir. En el seu discurs de comiat va fer un cant a la nació espanyola que segurament li va eixir del cor. I ara què? Doncs ara el perfil discret, model compresa (no es nota, no es mou, no traspassa), d'Alberto Fabra, alcalde de Castelló des del 2005.
Fabra era, probablement, l'home que necessitava un PP valencià que, paradoxalment, es trobava en la tessitura de morir d'èxit. Al capdavall, de nord a sud del País Valencià han brollat en els darrers anys tot un seguit de casos de corrupció: el cas Fabra (l'altre Fabra, don Carlos: ell i Alberto no són família, a pesar de la coincidència de cognoms), el cas Brugal (la trama del contracte de les escombraries a Alacant) i la densa teranyina del cas Gürtel. Alberto Fabra se n'ha mantingut relativament al marge, cosa que no ha passat amb les dues alcaldesses d'Alacant i València. Ell era, doncs, la figura adequada. Una altra cosa és què pot aportar a la política valenciana un home amb perfil de tecnòcrata que suscita tantes passions com un peix bullit.
Còmoda majoria social
Sigui com sigui, el que es trobarà el nou president és un país on el PP deté una còmoda majoria social, però on els problemes es multipliquen. A la delicada situació general de les finances locals s'hi ha d'afegir el marasme educatiu i l'insostenible caire partidista que governa els mitjans de comunicació públics. Damunt la taula, Fabra es trobarà amb l'autonomia més endeutada de l'Estat: els números vermells hi sumen el 15% del PIB, sis punts més que la mitjana espanyola. De seguida, a més, haurà de concretar l'aplicació del nou projecte d'educació trilingüe, que elimina les línies en català a primària i secundària a favor de la introducció de l'anglès i l'afiançament del castellà. No m'imagine el ja exalcalde de Castelló escarrassant-se en favor del valencià, tot i votar favorablement una moció municipal que demanava la lliure recepció de TV3. Ell és castellanoparlant i les concessions al vernacle només les fa si no hi ha més remei (com tants polítics valencians del PP i d'altres partits). Tampoc me l'imagine eliminant la manipulació en Canal 9, per citar un altre exemple sagnant. En el millor dels casos, tot seguirà com fins ara.
Sí que és cert, però, que el fet que el nou president sigui de Castelló (on va néixer l'any 1964) pot imprimir un matís interessant al capdavant de la presidència de la Generalitat. Pot contribuir, en alguna mesura, a apaivagar les suspicàcies anticentralistes. I això, en una territori tan compartimentat i on les províncies (físicament i mentalment) estan tan arrelades com al País Valencià, no és un tema menor. Una altra cosa és com s'incardinarà Fabra en els diferents sectors de la dreta local, que, a grans trets, es divideix en dos grans grups: el clerical a ultrança (representat per l'actual president de les Corts, Joan Cotino) i el més liberal (en què hi hauria altres castellonencs, com l'exconseller Vicent Rambla).
Això ja es veurà. En realitat, per a cap dels desafiaments que té al davant el País Valencià servirà gaire el bagatge que pot aportar Alberto Fabra. Ens esperen, en el millor dels casos, quatre anys més d'atonia, de minorar o ignorar el català, de política de fum i poca cosa més. Almenys, això sí, ens hem lliurat del martirologi permanent que representava Camps. No guanyem res però tampoc perdem gran cosa. I així anirem fent.
