The New York Times l'havanaEl José és un entusiasta futur empresari de 36 anys amb grans plans per a la Cuba que ve. Per ara fa de comercial de manera il·legal: uneix famílies que volen intercanviar casa seva i, pagant una mica més, sortir guanyant en el canvi.
Amb tot, quan Cuba legalitzi la compravenda de vivendes a finals d'any -tal com ha promès el govern aquesta setmana- el José i molts altres esperen molts canvis. Preus més alts, trasllats en massa, impostos de propietat i una riuada de diners provinents dels cubans que viuen als EUA i a la resta del món. "Hi haurà una gran demanda", diu el José, que no vol donar el seu cognom. Allunyat una mica de la multitud i controlant que no hi hagi espies escoltant, afegeix: "Ha estat prohibit durant molt de temps".
La propietat privada és el moll de l'os del capitalisme. És per això que l'anunci de legalitzar els intercanvis comercials d'habitatges -en un país amb eslògans com "Socialisme o mort"- ha deixat molts cubans bocabadats. Molts esperen regulacions draconianes. Segons el pla esbossat pels mitjans de comunicació estatals, el govern podria ofegar el mercat limitant els cubans a poder comprar només una casa o un pis i requerint que sigui primera residència.
Segons els experts, fins i tot amb algun control estatal la compravenda de propietats transformarà Cuba més que qualsevol altra reforma econòmica anunciada pel president, Raúl Castro, a l'Assemblea Nacional.
De fet, en comparació amb alguns dels canvis ja assumits -com l'augment de l'autoocupació i la possessió de telèfons mòbils- o proposats per al futur -com la venda d'automòbils o normes d'emigració més flexibles-, "res és tan important com això", diu Philip Peters, analista de l'Institut Lexington.
Una possible reacció en cadena
Tot plegat podria provocar una reacció en cadena. Les vendes podrien encoratjar les reformes als habitatges i crear llocs de treball. I la banca podria ampliar la seva capacitat, ja que segons la nova norma, el capital utilitzat en les transaccions comercials provindria dels comptes dels compradors. Mentrestant, el govern -que ara ostenta totes les propietats- podria transferir les vivendes als seus ocupants i obtenir ingressos pels impostos que gravarien la venda, impossible en la situació actual d'intercanvis d'amagat en què els diners corren per sota mà.
El paper dels emigrants cubans es mereix una menció a part. Si bé el pla sembla que prohibeix mantenir propietats des de l'estranger, els cubans que resideixen als EUA podrien aprofitar les lleis de l'administració Obama i enviar diners als familiars que viuen a l'illa, de manera que impulsarien l'economia cubana.
Sigui com sigui, el ritme del canvi dependrà de les complicacions internes de Cuba. L'anomenada perla de les Antilles ha tingut problemes d'habitatge des de molt abans de la Revolució del 1959. El deteriorament dels edificis i la rigidesa de les normes ha complicat les coses.
Vendre's la casa, i canviar
Ara per ara no hi ha prou habitatges a l'Havana. Així ho afirma Mario Coyula, que va ser regidor d'urbanisme de la capital cubana durant els 70 i els 80. Tots els domicilis tenen algú vivint-hi. Molts cubans estan atrapats allà on viuen.
Hi ha cubans, com Elena Acea, de 40 anys, que han subdividit el seu apartament. On abans hi havia dues habitacions ara n'hi ha quatre, gràcies a un fals sostre de fusta. Com molts altres, Acea espera mudar-se i vendre's el seu apartament a canvi de tres apartaments més petits perquè el seu fill gran pugui independitzar-se amb la seva nova família. "Està a punt de casar-se, necessita una casa", explica Acea.
Però més enllà de les promeses d'obertura del govern, hi ha molts cubans que no volen dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Alguns cubans esperen que les reformes obliguin els compradors a mantenir les propietats durant 5 o 10 anys. D'altres diuen que el govern ho posarà difícil als que vulguin portar els beneficis a fora de l'illa, aplicant impostos exorbitants o límits en el canvi de divises. Esperances, doncs, però també cautela entre els cubans.
