Publicitat
Publicitat

NOU GOVERN

L'aznarisme és imperceptible en un executiu farcit de ministres d'estricta confiança de Rajoy

El govern d'un president emancipat

Rajoy evoca sovint en les seves converses el congrés de València del 2008. L'ala més radical del PP, liderada per Esperanza Aguirre i amb el suport intel·lectual de José María Aznar, li volia fer la pell i apartar-lo del lideratge just després de la seva segona desfeta electoral. Ell, però, va resistir, va fer canvis a l'estructura interna i va començar a proclamar-se "independent". Dels grups mediàtics que li marcaven el camí i de l'aznarisme. Ahir va demostrar que la seva emancipació ja és completa, però no per això la línia és menys conservadora que la d'Aznar, d'acord amb la tria de noms.

La selecció la defineixen la confiança i l'amistat. Confiança en els que l'han acompanyat abans i després del 2008 i que ara ocuparan les principals carteres de l'executiu. L'economia l'ha deixada en mans de Cristóbal Montoro i Luis de Guindos, el millor (i gairebé l'únic) tecnòcrata disposat a assumir el repte, però els ministres més polítics són els més afins i els seus amics, autèntics professionals de la política.

Tots els amics hi són

És el cas de Soraya Sáenz de Santamaría, la cara amable del PP i la menys conservadora de totes les persones que seuran, demà mateix, a la sala de reunions del consell de ministres. Ella és la clara número dos de l'executiu. Al mateix perfil respon José Manuel Soria, també moderat i que al congrés del 2008 va redactar la ponència política del PP que va provocar que l'aznarista basca María San Gil marxés de mala manera. En Sáenz i Soria, Rajoy hi té una confiança política total. L'amistat s'hi suma en el cas de Miguel Arias Cañete, Alberto Ruíz-Gallardón, Jorge Fernández Díaz, Ana Pastor i José Manuel García-Margallo.

De quotes només n'hi ha per als amics, que gestionaran temes delicats com la fi d'ETA, la venda de la política econòmica a l'exterior o la frenada inversora en obra pública. Pel que fa a dones només n'hi ha quatre per nou homes i la diversitat territorial tampoc és entre les virtuts a anotar del nou executiu. Madrid és el territori més representat. Hi han nascut o fet carrera fins a sis dels 13 escollits. Els segueix Andalusia amb Cañete, Fátima Báñez i Montoro, de Jaén i diputat per Sevilla. El pacte fiscal estarà, per tant, en mans d'un andalús. A diferència del que feia José Luis Rodríguez Zapatero, Rajoy no s'ha trencat el cap amb quotes ni ha desvestit sants en forma de governs autonòmics. Cap president disposat a fer les maletes i anar a Madrid ha estat cridat.

Tampoc ha reclutat ara el portaveu del partit, el valencià Esteban González Pons. Tot fa pensar que, ocupada com està l'actual secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, endreçant els comptes de Castella-la Manxa, ell serà escollit secretari general del PP al congrés del febrer a Sevilla. Té via lliure.

Botella apunta a alcaldessa

Més ràpid es faran les coses a Madrid. Gallardón podia, per llei, compatibilitzar l'acta de diputat amb la d'alcalde però no amb la condició de ministre. La dona d'Aznar, Ana Botella, és qui està més ben situada per ser alcaldessa de la capital d'Espanya. Gallardón intentarà, però, que la seva mà dreta, Manuel Cobo, hi tingui almenys alguna cosa a dir.

Que Botella fos alcaldessa seria un baló d'oxigen per a l'aznarisme. Rajoy va treure 186 escons el 20-N, tres més que ell el 2000, i ja no s'hi sent en deute. Potser per això entre els seus ministres només es pot identificar com a afí a l'expresident Ana Mato. Lucía Figar, que era a les travesses i hauria estat la veu d'Aguirre al govern espanyol, es queda sense res. L'economia ha convertit la Moncloa en un camp de mines però Rajoy camina segur, envoltat de veterans i amb les esquenes per fi cobertes pels seus.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT