Els grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA, van sortir a la conquesta del món amb l'entrada del mil·leni. Van guanyar una part significativa del negoci financer del Regne Unit, de països de l'Amèrica Llatina com Mèxic o el Brasil, o dels Estats Units. No obstant, potser perquè no estava entre les seves prioritats, Catalunya seguia sent territori hostil. El Principat és majoritàriament un pastís que es reparteixen les caixes, amb un protagonista que destaca per sobre dels altres. Segons dades a les quals ha tingut accés l'ARA, La Caixa té un 55% dels clients particulars catalans i un 44% de les empreses de més de deu treballadors. La segueix, de lluny, CatalunyaCaixa, amb el 22% de particulars, i el Banc Sabadell, amb el 36% de les empreses. Val a dir que tant les persones com les societats empresarials poden treballar simultàniament amb diverses entitats financeres.
Per contra, tant el Santander com el BBVA -així com la resta de bancs i caixes espanyols- tenen una presència molt limitada a Catalunya, especialment si la comparem amb la seva implantació a la resta de l'Estat. Una situació que podrien intentar millorar aprofitant les reformes que s'estan produint en el sistema financer, si bé van perdre oportunitats en la primera onada de fusions de la qual van néixer CatalunyaCaixa (Catalunya, Manresa i Tarragona) i Unnim (Sabadell, Terrassa i Manlleu). El BBVA, que va adquirir Banca Catalana, amb tota la seva xarxa, el 1984, és el banc -juntament amb el Sabadell, que destaca en l'apartat d'empreses- més ben posicionat. Té un 11% dels clients particulars i un 31% de les empreses. Més lluny queda el Santander, que només arreplega el 7% de particulars i el 20% d'empreses a Catalunya.
Objectiu: guanyar quota
Tot i haver perdut la primera batalla, els bancs aspiren a fer un bon paper en la guerra per l'espai financer català. Tant el banc que presideix Emilio Botín com el que lidera Francisco González admeten que la seva quota de crèdits, préstecs i dipòsits a Catalunya està molt per sota de les xifres que han aconseguit en altres autonomies. Les dues entitats, però, no fan públiques aquestes dades segregades per autonomies. En tot cas, les xifres de conjunt que va difondre el departament d'Economia en un dels seus últims informes són prou aclaridores. Els bancs tenen una quota en dipòsits del 41% a Espanya, una xifra que queda reduïda fins al 27,8% a Catalunya.
Fins ara, els números indiquen que aquestes entitats han tret poc suc de les múltiples fusions que s'han tancat a Catalunya i que han derivat en una reducció significativa del nombre d'oficines bancàries. Fins al febrer, Unnim havia tancat 129 sucursals de les 150 que té previst clausurar. CatalunyaCaixa finalitzarà el procés d'integració amb un 25% menys d'oficines. Els analistes estimen que quan una entitat uneix dues oficines en una, perd entre un 20% i un 30% dels clients d'aquestes sucursals.
Però tot i els nombrosos tancaments, els bancs no han esgarrapat gaire quota a les caixes en aquesta primera onada de canvis. Les caixes han mantingut el 58% del mercat de crèdits a Catalunya, i han augmentat lleugerament el de dipòsits fins al 70,7%. S'hauran de veure les opcions dels bancs en la segona ronda.
No se n'amaguen. El conseller delegat del BBVA, Ángel Cano, va admetre l'any passat que un dels objectius del grup era créixer a Catalunya tant en l'àrea de particulars com de petites i mitjanes empreses. El Santander també busca el seu espai, tot i que no ha concretat mai els seus objectius a la comunitat catalana. En tot cas, de la mateixa manera que el banc basc, el càntabre busca oportunitats entre els canvis generats per la reforma del sistema financer. Per començar, ha admès interès per adquirir la Caja del Mediterráneo (CAM), se sobreentén que amb importants descomptes o amb ajudes. Però la cosa pot no acabar aquí. A Catalunya, el regnat de La Caixa és un gran repte al qual fer front. No només això. La predilecció dels catalans per fer negocis i dipositar els seus estalvis en caixes en lloc de bancs és també una dificultat afegida. Una situació que, tanmateix, pot acabar canviant si la reforma del sistema financer espanyol acaba per esvair aquestes entitats del mapa.
Oportunitats de compra
De Catalunya no n'han fet esment. Tot i això, més enllà de guanyar negoci aconseguint més clients -ells en diuen de manera orgànica- també podrien valorar l'opció de realitzar adquisicions. Els dos grups de caixes que van decidir fusionar-se (CatalunyaCaixa i Unnim) encara han de resoldre la manera d'aconseguir el capital que els exigeix el Banc d'Espanya per assolir els nivells de solvència requerits. La caixa que dirigeix Adolf Todó necessita 1.718 milions d'euros per arribar a un core capital -reserves i capital per fer front a possibles pèrdues- del 10%. L'entitat ha descartat sortir a borsa i recorrerà novament al Fons de Reestructuració Ordenada bancària (FROB).
Unnim, per contra, no vol sentir a parlar d'intromissions estatals, i es planteja aquesta possibilitat només com a última opció. Tampoc no és partidària d'iniciar el camí de la cotització, atès que les previsions de valoració de les caixes són baixes. La seva aposta és la de buscar una nova fusió per fer-se més gran o integrar-se en alguna fusió freda ja en funcionament. La caixa admet converses amb la majoria de grups de caixes integrats, començant pels tres membres que queden de Banco Base i seguint per Banca Cívica. L'entitat que presideix Jaume Ribera només descarta els Sistemes Integrals de Protecció (SIP) en els quals participen Caixa Laietana (Bankia) i Caixa Penedès (Mare Nostrum).
CatalunyaCaixa concentra el 22% dels clients particulars catalans i el 21% de les empreses. Amb Unnim treballen el 9% dels clients del sistema bancari català i l'11% de societats empresarials. Invertir-hi podria obrir una via de creixement per als grans bancs espanyols, així com per als no tan grans.
