10/04/2011

Una 'guerra bona' per a un personatge incòmode

2 min
El secretari general de l'OTAN, Anders Fogh Rasmussen, va ser primer ministre de Dinamarca encapçalant un govern conservador.

La guerra de Líbia com a oportunitat, devia pensar Anders Fogh Rasmussen. El secretari general de l'OTAN es va trobar a les mans una operació curta, amb un mandat clar de l'ONU i la possibilitat real de poder-la guanyar. Una operació per netejar el desastre de les altres dues incursions dels grans socis de l'Aliança Atlàntica en països musulmans. Sense la falta de legitimitat de l'Iraq, ni la teranyina d'interessos i de cabdills locals armats fins a les dents de l'Afganistan. Rasmussen s'hi va agafar fort, alineant-se amb els EUA, negociant suports sense gaire tacte ni paciència, convençut que en sortirà reforçat.

L'estil Rasmussen

El danès no és, precisament, un diplomàtic. De fet, ell reconeix que encara en "va aprenent". Va arribar a la secretaria general de l'OTAN amb l'oposició de Turquia i Alemanya, la reticència dels francesos i una vella picabaralla amb Vladímir Putin al sarró. Com a primer ministre de Dinamarca, Rasmussen havia estat l'avalador de la ultradreta, consolidada com a sòcia del seu govern. Una dreta populista i euroescèptica que va impregnar les polítiques del Rasmussen més conservador. Va aprovar una de les legislacions més dures de la UE contra la immigració i es va posar en el punt de mira de tot el món musulmà amb les caricatures de Mahoma, fent costat al diari danès que va publicar les vinyetes.

Des que a mitjans del 2009 va aterrar a la seu de l'Aliança Atlàntica a Brussel·les, aquest secretari general, que presumeix d'esportista i usuari actiu de les xarxes socials, s'ha guanyat també la fama d'arrogant, d'aquells a qui els costa saludar pels passadissos -diuen els que hi treballen a prop-, i no troba el to adequat "ni tan sols amb els ambaixadors". El 21 de març, en una reunió de diplomàtics per desencallar un consens a favor que l'OTAN prengués el control militar de l'operació a Líbia, Rasmussen va criticar amb tanta virulència les reticències d'Alemanya i França, que els dos ambaixadors aliats es van aixecar i van marxar com a protesta.

Diuen els que el coneixen que, pel seu passat de primer ministre, a ell li agrada relacionar-se només al més alt nivell. Potser per això també li adjudiquen problemes i maniobres estranyes en les seves relacions amb la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, amb qui hauria de llimar la mala entesa actual entre l'OTAN i la UE. Des d'intentar deixar-la de banda convocant reunions amb el president del Consell de la UE, Herman van Rompuy, sense avisar-la, fins a participar de convidat en una trobada informal de ministres europeus de Defensa i organitzar una roda de premsa com si ell hagués estat l'amfitrió i el coordinador de la reunió.

Victòria de paper

L'OTAN ja és enmig d'una nova guerra que havia de ser ràpida i possible de guanyar. Els aliats han comès els primers errors mortals i els ha costat demanar perdó. L'argument humanitari fa aigües quan els que ataquen es neguen a acollir refugiats. El suport dels països àrabs és tímid i limitat. Rasmussen demana ara una solució política perquè no hi ha cap guerra bona.

stats