Publicitat
Publicitat

Quan la guerra s'assembla a un esport de competició

Obama 1 - Ossama 0. Aquesta victòria per la mínima figurava en la pancarta d'un nord-americà que celebrava al carrer la mort d'Ossama bin Laden. No discutiré que les guerres i els conflictes armats s'assemblen a l'esport competitiu. O, millor, a l'inrevés: és l'esport agònic el que s'assembla a les guerres. La competició esportiva és una forma evolucionada, civilitzada i incruenta de lluitar. Al món anglosaxó tenen una gran tendència a simbolitzar les guerres amb un marcador esportiu. Recordo que durant la Guerra de les Malvines hi havia un pub de Londres que recollia cada dia en una pissarra els resultats del conflicte: nombre de soldats morts, vaixells enfonsats, etc.

Aquesta afició anglosaxona, que ara veig que es manté als EUA, té, però, un condicionant geogràfic: la guerra s'ha de lliurar a distància, a ultramar en el cas de la Gran Bretanya, i en un altre continent en el cas nord-americà. És només així que té plenament sentit anar a celebrar les victòries a la plaça o al pub. Aquesta condició la compleix la guerra de l'Afganistan, en què lluiten ara els soldats nord-americans, i també la complia la guerra de l'Iraq. Qui no la complia -i d'aquí ve la seva importància històrica- va ser l'atemptat de les Torres Bessones de l'11-S, és a dir, el gran acte inaugural del terrorisme de Bin Laden contra els EUA.

Que el primer gran acte bèl·lic fos en territori nord-americà és el que li va conferir una connotació singular. Va significar la pèrdua de la immunitat als atacs armats que el territori continental dels Estats Units havia mantingut durant les dues Guerres Mundials. Els nord-americans havien perdut de sobte la consciència d'invulnerabilitat. Però l'impacte de l'11-S va ser tan brutal que constato, en veure per televisió la pancarta de l'Obama 1 - Ossama 0, que no se'l comptabilitza a l'hora d'establir el marcador. El partit de la "guerra contra el terror", com la va batejar Bush, sembla que només va començar després de l'11-S. L'atemptat va ser tan excepcional que queda fora del marcador. És com si el seu record fos massa dolorós per poder ser introduït en la relativa frivolitat d'un marcador esportiu. O, per aconseguir el mateix resultat, que el partit autèntic només hagués començat quan Obama va ser elegit president.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT