Publicitat
Publicitat

10 ANYS D'INCERTESA

El declivi dels EUA arrossega Europa Mentre la Xina guanya pes en l'escena global

11 de Setembre. Qui ha canviat què?

Hem passat del made in China ("fet a la Xina") a l' owned by China ("propietat de la Xina"). Amb aquestes paraules, Gerard Lyons, economista en cap del Standard Chartered Bank, ha sintetitzat els principals canvis que hi ha hagut al món des del fatídic 11-S, quan el territori nord-americà va ser atacat massivament, i per primera vegada a la història, per un grup de terroristes internacionals, els quals clamaven venjança contra "l'imperi del mal". En nom de l'Islam.

L'11 de setembre del 2001 tots els indicadors econòmics dels Estats Units brillaven. Europa, també amb una bona salut econòmica, es preparava per a la recta final de l'arribada de l'euro a les butxaques de la gent, prevista pel primer dia del 2002. L'energia era barata, amb un preu del petroli per sota dels 30 dòlars el barril. Occident, sobretot els Estats Units, es recuperaven de la crisi de les noves empreses tecnològiques.

La majoria dels conflictes enquistats del món no tenien perspectiva de solució immediata, però hi havia prou murs de contenció per evitar que s'escampessin. Les negociacions per resoldre el conflicte israelo-palestí estaven paralitzades per l'espiral dels atemptats terroristes i la repressió que els seguia. Les males relacions entre l'Índia i el Pakistan estaven "sota control", després dels càstigs que ambdós països van rebre per haver fet explotar bombes nuclears. Al Pacífic, Corea del Nord matava de fam als seus ciutadans i fabricava bombes nuclears...

La UE estava bolcada en els països veïns, tant en la negociació de l'entrada d'una dotzena d'estats com en l'intent d'estabilitzar els que de moment se'n quedaven fora, com ara els dels Balcans. Europa, forta i més unida del que havia estat mai, amb una moneda única i les fronteres abolides, lògicament es concentrava en l'estabilització i el progrés de la resta del continent.

Si el banquer britànic veu els canvis a través del paper de la Xina al món, l'historiador americà Paul Kennedy els veu des del declivi dels Estats Units, que, per cert, arrossega tot l'Occident. Per l'historiador de Yale, la superpotència americana se sent fatigada, sola i la seva societat està farta d'haver d'estar a tot arreu. A més, no ho pot pagar.

Obama i el lideratge "suau"

Aquest nou lideratge "suau" del president Obama, que ha mobilitzat com ningú les masses arreu del món, contrasta amb el paper arrogant del seu predecessor. Però és ben cert que Obama ha hagut de convertir en una virtut aquesta evident pèrdua d'hegemonia al món: malgrat ser la principal potència mundial, sobretot militar, els Estats Units no volen ni poden imposar pràcticament res a ningú. L'últim episodi sobre la rebaixa de la qualitat del deute i la incapacitat de posar en funcionament polítiques per generar llocs de treball ha acabat d'enfonsar-ne la moral. Ha donat un altra argument a favor d'un aïllacionisme cíclic.

És aquest, precisament, el gran canvi estratègic que ens ha deixat la dècada. Però, ¿és fruit d'uns atemptats esgarrifosos que van tenir rèpliques en molts llocs del món, fins i tot a Espanya, i de la gestió que els líders en van fer? Més aviat, no! Sorprenen les anàlisis que asseguren que els actes criminals que crèiem que havien de canviar el món no han canviat gaire cosa. Més ben dit, el món ha canviat, i molt, però no per la resposta que els EUA o Occident van donar a l'11-S.

Mirem-ho amb més detall. Després del 2001, Washington va provar-ho quasi tot: estratègies nacionals que promulgaven els atacs preventius, coalicions amb el suport de les Nacions Unides per enderrocar el niu dels membres d'Al-Qaida a l'Afganistan, coalicions il·legals travades amb mentides contra Saddam Hussein... Què en queda, de tot això? Tres exemples clars de debilitat: un dèficit sense precedents, haver de córrer tot sovint a buscar fons a cal banquer, a Pequín. I que mai com ara ni els Estats Units són capaços de doblegar el més mínim cap dels polítics d'Israel...

Europa està mal parada econòmicament i financerament no per haver-se gastat la milionada que els americans han invertit a l'Iraq i a l'Afganistan. Europa té una gran crisi fiscal, sobretot per culpa del crac dels bancs dels EUA del 2008. Una crisi que ens ha portat a enfrontaments al si de la UE sense precedents. Quan pensàvem que la solidaritat comunitària havia travat una malla estreta entre governs i ciutadans, topem amb un guirigall desconcertant i vergonyós. ¿Europa exporta estabilitat i exemple, com abans? Malauradament, no. Ho tornarà a fer. Esperem que sí.

Mentrestant, els últims deu anys han estat ben aprofitats per molts altres. La Xina ens compra i ha desbancat Alemanya com a principal exportador mundial; altres països com ara el Brasil arrosseguen el continent sud-americà cap a transformacions desconegudes; mai s'havien derrocat tants dictadors per la força de la mobilització de la gent; la participació de capitals asiàtics en els mercats mundials ha superat els europeus i iguala els americans.

Tot plegat, un món diferent. Per sort, no el que Bin Laden volia. Però ens hi haurem d'adaptar. Occident ja no porta la veu cantant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT