La invenció del salvatge
La mostra 'La invenció del salvatge' és el nom d'una pertorbadora i emotiva exposició que s'està fent a París sobre l'exhibició de l'ésser humà, del diferent, de l'altre, del desconegut convertit en un objecte que s'ofereix a l'espectacle popular, a la curiositat de les masses, i al debat i estudi 'científic' sobre les races
Fixar les fronteres entre el que és normal i el que és anormal, i entre el nosaltres i l'altre , ha estat una obsessió de totes les cultures dominants al llarg de la història. Els zoos humans , els espectacles i l'exhibició del diferent reduït a un ésser de dubtosa humanitat són un fenomen que ha acompanyat la història de la conquesta i dels descobriments des dels temps de Cristòfor Colom, un fenomen que va tenir el seu moment més destacat durant el període colonial i que va marcar el debat científic del món modern i va influir amb gran força sobre les identitats dels estats nació.
Com explica Pascal Blanchard, un dels autors de l'exposició La invenció del salvatge , durant més d'un segle, entre 1851 i 1958 -data en què es va exhibir l'últim zoo humà a Brussel·les-, més de mil quatre-cents milions de persones (!) van visitar aquestes exhibicions, sigui a les grans exposicions universals o als museus, sigui presentats com a espectacles de circ, de teatre o de carrer. La dona barbuda era observada amb la mateixa curiositat, distància i morbo que els nans, els disminuïts mentals, els indígenes de les illes Andanam o la cèlebre Venus Hottentote, una dona anomenada Saartjie Baartam que va ser portada des de Sud-àfrica i se la va passejar despullada per París i Londres, cosa que va provocar un absurd debat científic sobre la seva constitució, especialment sobre les voluminoses natges. Quan va morir, el seu cos momificat va ser entregat al museu de l'Homme de París, on va ser exhibit fins que l'any 2002 va ser retornat i enterrat a la terra que l'havia vist néixer, com també va passar amb el Negre de Banyoles, retornat a Botswana l'any 2000.
El circ de Buffalo Bill
Un dels casos més sonats i amb més èxit de l'exhibició del salvatge va ser el circ de Buffalo Bill, on es podien veure els indis com a éssers inferiors i violents. Buffalo Bill, que va tenir un gran ressò a Barcelona l'any 1989 -entre les nombroses anècdotes de la seva estada s'explica que va protagonitzar un tiroteig en un bordell del peu del Tibidabo-, havia passat primer per Londres, on el van visitar un milió d'espectadors, i per la gran exposició universal de París, ciutat on els figurants indis van escalar la Torre Eiffel.
El futbolista Lilian Thuram, campió del món amb la selecció francesa l'any 1998, jugador que va fitxar pel Barça l'any 2006, és el comissari general de La invenció del salvatge . Nascut a Guadeloupe, Thuram ha estat des de sempre un home molt preocupat pel racisme, i des de fa anys dedica temps i recursos a combatre i entendre els prejudicis que existeixen sobre el diferent i per què el color de la seva pell "interpel·la certes persones". Durant el poc temps que Thuram va viure a Barcelona, sembla que es passava hores i hores xerrant amb una tassa de te a la mà amb el seu amic Thierry Henry, i un dels temes que més els preocupaven a tots dos era, precisament, el del racisme. Henry acostumava a parlar de la mirada i els comentaris despectius que molts espectadors feien a la seva esquena -"qui és aquest mico?"- quan anava al futbol agafat de la mà del seu pare als estadis on després seria una estrella.
Thuram, a qui vaig tenir ocasió de conèixer quan estava creant la fundació que avui presideix i que té com a objectiu lluitar contra el racisme -a la seva web s'hi pot veure un vídeo on surten alguns dels jugadors del Barça-, també acostumava a explicar nombroses anècdotes sobre aquesta mirada diferent pel simple fet de ser negre, sobre l'estigma i el prejudici que l'acompanya des que va arribar a França per convertir-se en un infant del banlieue ; un estigma que encara es manté vigent en la mirada i l'actitud dels que es consideren els veritables europeus, o la raça blanca superior .
Un dels personatges més tristos d'aquesta història d'exhibició del diferent és el pigmeu Ota Benga. Procedent de les selves del Congo, Ota Benga va ser portat als Estats Units quan tenia 19 anys pel missioner i negociant Samuel Phillips Verner, que el va exhibir a l'exposició a Sant Louis per "demostrar" els "diferents estadis" de l'evolució humana. L'any 1906, Ota va ser cedit al parc zoològic de l'American Museum of Natural History -situat al Bronx-, i com explica en un text del catàleg el mateix Thuram, se'l va col·locar amb els micos, al costat dels orangutans, en una gàbia on se simulava un escenari selvàtic i una vida de caçador i devorador de carn crua, amb alguns ossos d'animals repartits per la gàbia. Aquesta presència increïble d'un home exhibit com un mico va provocar algunes protestes i, finalment, Ota va anar a parar a un orfenat. "L'any 1916, a l'edat de 32 anys -escriu Thuram-, quan va saber que mai podria tornar a l'Àfrica, es va suïcidar amb un tret de pistola".
Quan visites l'exposició La invenció del salvatge saps, sents -no te'n pots escapar- que aquesta voluntat per fixar una frontera entre nosaltres i els altres, aquesta obsessió per classificar, delimitar, categoritzar els éssers humans, les cultures, els que són diferents, no és una cosa que formi només part de la història i que les idees totalitàries, criminals, deshumanitzadores i racistes que han marcat el passat segueixen latents al món d'avui de diverses maneres. I que encara no han estat superats els prejudicis que les alimenten. Per si algú encara en té dubtes en acabar la visita a l'exposició parisenca i es pensa que tot això "ja ha passat", a la sortida, un vídeo de Vicent Elka et posa davant del mirall: tu i els teus contemporanis. Tots. Qui és el teu salvatge? De qui ets tu el salvatge?
