Publicitat
Publicitat

Artur: Ramon:

"Per què tot l'art que compra l'Estat acaba a Madrid?"

Emprenedor "Ens vam adonar que només podríem créixer si ens internacionalitzàvem" Tradició "Sempre m'agrada dir que el meu ofici ve de molt lluny" Col·leccionista "Amb Miquel Barceló ens hem intercanviat algunes obres"

Artur Ramon és l'únic antiquari català que a partir d'avui, i fins al dia 27, participa a la fira d'art i antiguitats de Maastricht, la més important del món en aquest camp. És el segon any que hi va. I pocs dies després que tanqui les portes també serà, per tercer any consecutiu, al Saló de Dibuix que es fa al Palau de la Borsa de París, un exclusiu saló que només admet trenta expositors. Artur Ramon i Navarro (Barcelona, 1967) representa la quarta generació al capdavant de la casa. Afirma que "ser antiquari no és ser antiquat". Ha venut obres als principals museus del món, sense deixar de tenir cura del mercat català.

Com veieu la vostra participació a aquestes fires d'un nivell tan alt? Representa el reconeixement d'una casa gairebé centenària o suposa la recerca de nous mercats?

És una barreja de les dues coses. Ens vam adonar que només podríem créixer si ens internacionalitzàvem, el mercat català fa gairebé cent anys que el coneixem. Vam veure que necessitàvem obrir-nos a l'estranger. I només hi ha una manera de fer-ho: especialitzar-nos. A Europa t'han de reconèixer dins un camp determinat.

En quin camp us heu especialitzat?

Vam decidir especialitzar-nos en obra sobre paper, que és un camp que fa molts anys que treballem. Anar a París ho vam intentar sense èxit durant cinc o sis anys. Fins que vam fer una exposició de dibuixos i el Louvre ens en va comprar quatre. Avalats, doncs, per aquesta venda, van poder-hi entrar. I un any després, quan els organitzadors de la fira de Maastricht van crear la secció de dibuix de la fira, vam tenir la possibilitat d'anar-hi. Encara som molt joves en l'àmbit internacional, però pensem que el nostre futur és combinar els dos mercats en la mesura que puguem.

Com veus la situació del col·leccionisme a l'Estat?

Aquí encara hem de conquerir molt terreny. No hi una cultura seriosa de mecenatge, no hi ha avantatges fiscals per afavorir el col·leccionisme, els museus no tenen pressupostos ben definits per adquirir obres... Pel camí perdem moltes oportunitats. I una altra de les coses de què hem de parlar és per què les obres que l'Estat compra amb els nostres diners van totes a museus de Madrid? És un fet totalment jacobí. Per què no pot comprar per a altres museus, ja siguin de Barcelona, València o Bilbao? Per què tot ha d'anar a Madrid? Ara com ara ens emportem a Maastricht un dibuix de Picasso, Pintor modernista envoltat de curiosos . El Museu Picasso en té dos dibuixos preparatoris. Me l'he d'endur a fora, i probablement el vendré. Costa 180.000 euros, una xifra raonable. No hauria estat normal que l'Estat l'hagués declarat inexportable, l'hagués adquirit i l'hagués dipositat al Museu Picasso de Barcelona, on són als altres dos? Fins i tot Pepe Serra, el director del Museu Picasso, va fer un informe, L'Estat som tots . No pot ser que per a unes coses sí, i per a d'altres no.

Vas tenir sempre clar que volies seguir amb la tradició familiar?

Vaig dubtar entre ser antiquari dedicar-me a la literatura, volia ser escriptor. El món de l'art m'atreia molt, tant com el món de les lletres.

I què et va fer decidir a dedicar-te a l'antiquariat?

Va haver-hi un fet transcendental. Vaig passar un estiu a Roma. Tota aquella atmosfera plena d'art em va fer canviar d'opinió, tot i que més endavant vaig pensar que des del món de l'antiquariat també podia escriure. És un món molt literari, darrere cada obra hi ha tot un món per descobrir. I sempre m'a grada dir que el meu ofici ve d'una tradició molt llarga. I m'a grada pensar que en recupero l'essència, la del connaisseur , la d'endinsar-se en tot un món d'històries que et porten a molts altres móns, literaris, filosòfics..., que s'ha perdut absolutament.

Hi ha alguna història que recordis especialment?

Sí, n'hi ha moltes. Hi ha obres que va vendre el meu avi fa gairebé un segle i que han tornat a la casa. Nosaltres les tornem a vendre, i potser en el futur tornaran a venir. Tot aquest joc dóna sentit a la nostra feina i, a la vegada, ens permet viure totes aquestes històries.

Us podeu permetre negar-vos a vendre una obra?

Sí, i, de fet, ho he fet alguna vegada. L'actitud que un possible comprador té davant l'obra és molt important. La gent se les ha de merèixer, les obres, i hi ha gent que no se les mereix, tot i tenir els diners. Pot sonar prepotent, però és així. No hi ha res que faci més mal a algú que dir-li: "Això no és per a tu". Per això valoro els col·leccionistes que pensen que els diners són la conseqüència de tot plegat, que no van directes al preu d'una obra.

Ets també col·leccionista?

Sí, m'agrada molt l'obra de Miquel Barceló, ens hem intercanviat algunes obres. No és casualitat que amb només vint anys hagi arribat tan amunt. Ha sabut mirar tot el que ha passat abans que ell en el camp de l'art i també de la literatura i després ha fet la seva aportació. El meu somni seria tenir un gabinet de curiositats, conviure amb les obres. Com deia el poeta anglès John Keats: "Una cosa bonica et donarà una felicitat eterna ".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT