Publicitat
Publicitat

EL VEL DE LA IGNORÀNCIA

La legitimitat de la crítica política

El Govern de CiU, que presideix Artur Mas, ja ha pogut protagonitzar una cimera anticrisi. Els límits de la reunió els havia posat ell mateix, perquè no va proposar mesures gaire concretes i, en tot cas, va descartar les que li havien elaborat els membres del seu consell assessor en matèria econòmica, presidit per Salvador Alemany. Era una presa de contacte important, però no era estrictament necessària si del que es tractava era de reformular o reorientar determinades polítiques respecte a la formació professional o les infraestructures, en què el Govern ja disposa de l'Acord Estratègic amb tots els agents socials i econòmics representats, a més dels partits polítics. Mas, en qualsevol cas, ha aparegut com el president que comença a actuar amb una certa determinació, molt conscient, ara sí, que la situació econòmica exigeix respostes clares, contundents i que deixin de banda, per una vegada, la tàctica política.

La reacció del mateix Mas davant de les crítiques de l'oposició, en canvi, és preocupant. Denota un estil -que en cap cas es pot atribuir únicament a la seva formació- que perjudica molt el sistema polític i incrementa el distanciament entre els ciutadans i els seus governants. Mas acusa l'oposició d'intentar enderrocar el Govern. Res més allunyat de la realitat. La situació del PSC o d'ERC no sembla que sigui la millor per pretendre ara erosionar ja el president de la Generalitat amb l'objectiu d'arribar al poder.

És una reacció, la de Mas, que, en tot cas, CiU ha contribuït a alimentar en l'última legislatura, en què la crítica frontal a qualsevol iniciativa del govern tripartit era demolidora. El precedent més immediat va ser la primera cimera anticrisi, convocada pel president Montilla ara fa tot just un any. Llavors, i és veritat que la immediatesa de les eleccions no hi ajudava -aquest és un altre prejudici que algun dia s'haurà de superar-, CiU no va voler saber res d'un paquet de mesures que el Govern havia pactat amb sindicats i patronals.

Mas segurament té raó, i és producte d'aquesta pràctica perversa del sistema polític, quan diu que els mateixos interlocutors van ser molt més comprensius a la reunió que en les explicacions que van donar quan en van sortir, amb crítiques contundents al president per una certa improvisació en la convocatòria de la cimera i per la inconcreció de les mesures. És dirà que és el que toca quan s'està a l'oposició. Però si fos així també és censurable.

La qüestió és que el Govern té la màxima responsabilitat per articular un discurs sòlid, amb mesures concretes i demandes -les que siguin necessàries- al govern espanyol, perquè moltes de les sortides a la crisi no passen pel Parlament, sinó pel Congrés.

El que està demanant la ciutadania són respostes, amb una clara consciència que haurà de fer sacrificis. Però al mateix temps voldria que els seus governants renunciessin a la batalla política permanent. La democràcia liberal s'està veient molt afectada per la crisi econòmica. Es posen en qüestió molts principis, i la temptació és buscar les sortides que ofereixen altres models. Amb totes les distàncies que es vulguin, el model asiàtic, amb sistemes molt particulars, com el de Singapur, guanya interès. La gestió dels conflictes de la democràcia liberal és prou adequada, però tots els governs, el català també, haurien d'entendre que la baralla partidista en excés és esgotadora.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT