Publicitat
Publicitat

A l'enemic, retallades (i algun mastegot)

Per entendre tot el que ha passat a València en els últims set dies cal conèixer la situació d'extrema precarietat que hi viu el sector educatiu. Les retallades i els impagaments de la Generalitat han abocat els centres públics -però també els privats concertats- a no poder fer front a les factures més quotidianes. Calefacció, fotocòpies, activitats extraescolars: tot se sacrifica a l'espera que la liquiditat flueixi. Però la liquiditat se'n ressent i, a sobre, la conselleria d'Educació ha anunciat que els salaris dels professors patiran un considerable daltabaix, mentre que les hores de classe (i el nombre d'alumnes per aula) augmentaran.

Tot ha afavorit la tempesta perfecta. Irònicament, l'esclat de la protesta a l'Institut Lluís Vives ha tingut lloc quan la conselleria d'Educació ja feia front al pagament endarrerit de les despeses de funcionament dels centres del segon i tercer quadrimestre del 2011. Però la gota ja havia fet vessar el got. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que el Lluís Vives és el centre de referència de l'ensenyament públic no universitari a la ciutat de València. El més antic dels instituts de la capital, amb els alumnes més motivats i preparats (impossible entrar-hi amb una nota inferior al notable) i els professors més seleccionats. Una illa d'excel·lència pública enmig d'un context amb gran presència dels centres privats, majoritaris a la ciutat.

Quan l'alumnat del Lluís Vives ha gosat tallar el trànsit al voltant del centre, la resposta policial -clarament desproporcionada- ha provocat inquietants estampes gregues en un país on els polítics ja tenien una sospitosa cara d'àmfora hel·lènica. Al capdavall, el PP (en el poder des del 1995) hi és àmpliament acusat de malbaratament de recursos (Terra Mítica, Ciutat de les Arts i les Ciències, aeroport de Castelló) en els anys de bonança. Les paraules del cap de la Policia Nacional, referint-se als manifestants (menors d'edat, la majoria) com "l'enemic" han acabat de violentar els ànims.

Eslògans al·lusius

En els últims dies hi ha hagut mastegots a dojo. No consta, però, que els estudiants (comptant-hi els habituals antisistema infiltrats) hagen esgrimit res més perillós que algun contenidor cremat. La seua arma més poderosa ha sigut la paraula. Davant la línia fosca, serrada, de la muralla policial, els xavals del Lluís Vives i els seus companys han esgrimit una panòplia molt encertada d'eslògans al·lusius. "Abans éreu grisos, ara sou blaus", "Sí que sou valents, pegant als xiquets", "Menys corrupció i més educació" i l'humorístic (però desoladorament torbador) " Españoles: Franco ha vuelto ".

És obvi que, amb el xarop de porra repartit generosament, s'hi ha volgut dispensar un avís per a navegants. Però queda la pregona sensació que, si els alumnes modèlics del Lluís Vives i, en general, el sector educatiu vexat i exasperat són "l'enemic", s'aproxima una guerra terrible. Una guerra en què la batalla final serà a Little Big Horn i en què Mariano Rajoy, si Déu no hi posa remei, serà el general Custer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT