BarcelonaAquests dies més que mai, ser libi exiliat vol dir estar pendent gairebé minut a minut de l'actualitat del país nord-africà, tant si és a través de la premsa com parlant per telèfon amb parents o amics d'allà. I la comunitat líbia de Barcelona no n'és una excepció. Són pocs -una desena a Barcelona, i prop de 40 a tot Catalunya-, però comparteixen informació i esforços pel destí del seu país d'origen. L'avenç rebel a Trípoli, el parador de Gaddafi o la incertesa sobre què passarà després de la guerra civil són algunes de les seves preocupacions.
"La guerra ha fet que tots els libis de l'estranger treballem junts", diu Fauzy Fates, nascut a Zuwara, a la frontera amb Tunísia. Fa 11 anys que viu a l'Hospitalet. Com la resta dels seus compatriotes exiliats, manté contacte telefònic amb la seva família líbia tan sovint com pot: "De vegades les comunicacions estan tallades més de dos dies, però quan és possible parlem, confirmem notícies o rumors, que n'hi ha molts, donem ànims". Divendres van trucar-li des de Zuwara: els rebels havien pres el control del pas fronterer de Ras Ajdir, a 60 quilòmetres del seu poble natal. Des de llavors, no ha pogut tornar a parlar amb els seus germans d'allà, el telèfon falla; dissabte la premsa informava d'enfrontaments entre gaddafistes i rebels justament a Zuwara. Amb qui sí que ha parlat és amb la seva mare, refugiada a Tunísia, que va tranquil·litzar-lo. Quan la línia telefònica falla, consulta diaris europeus i els canals de televisió Al-Jazira o Libya Alhurra ("Llibertat per a Líbia"), fundat al febrer pels rebels.
Fates diu que li consta que els exiliats han enviat gairebé de tot a Líbia: "Diners, medicaments, mòbils, cotxes, vaixells, armes". Primer a través de familiars i coneguts; després, a través de les delegacions regionals establertes pel Consell Nacional de Transició (CNT) de Líbia a diverses ciutats per gestionar l'ajuda que arriba de l'exterior. Des de Barcelona, han enviat sobretot "medicaments i alguna ambulància". Fates explica: "I tinc amics a Holanda que hi van enviar vehicles 4x4 de segona mà, d'aquells en què s'instal·la una metralleta".
Els prop de 500 libis que viuen a l'Estat espanyol s'han organitzat a través de l'associació Casa Líbia, amb seu a Bilbao, que té un número de compte per a donacions. Cadascú dóna el que pot o vol. Fins ara han recollit "uns 100.000 euros", que s'han enviat al CNT o als hospitals del país més necessitats, explica el portaveu de l'associació, Idris Erdiwha. També s'ha gestionat l'enviament d'aportacions directes de persones que han comprat "caixes de xeringues o ambulàncies de segona mà". Qualsevol esforç és poc quan es tracta d'ajudar un exèrcit de civils armats per a l'ocasió per derrotar un dictador que fa 42 anys que s'aferra al poder.
"Un boig amb poder"
"Quan capturin Gaddafi, m'agradaria que fos jutjat per un tribunal libi i condemnat a cadena perpètua: la pitjor humiliació que podria patir", diu Salah Saber, un altre libi barceloní, nascut a Trípoli i casat amb una catalana. "És el dimoni en persona, l'únic bo que ha fet és unir-nos per enderrocar-lo". "Fins ara no havia criticat mai el dictador en públic per por a les orelles que tenia el règim per tot el món", diu Fates. Tot seguit defineix Gaddafi com "un assassí, un boig amb poder que, a diferència de la resta de dictadors milionaris, no ha invertit ni en infraestructures, ni en sanitat, ni en res".
El retrat del tirà el completa Amal Abdul Sayed, una metgessa de pare libi i mare bilbaïna que va viure a Bengasi dels 7 als 27 anys i que fa 10 anys va tenir la responsabilitat d'entregar un ram de flors a Gaddafi en un visita del coronel a la Facultat de Medicina. "Em vaig acollonir -confessa-. Té un aura especial que imposa. Ha manipulat el poble tant com ha volgut i ara s'aferra al poder amb violència".
Totes les simpaties dels exiliats libis són per al govern rebel, "un grup de gent que ha organitzat el CNT i ha aconseguit moltíssim en sis mesos", diu Salah. "Tenen plans per guanyar la revolució i un full de ruta per dur la democràcia", apunta Saber.
Líbia no és l'Iraq
Tampoc es percep entre els libis barcelonins cap por que el seu país pateixi el desgavell que hi va haver a l'Iraq quan en van marxar les forces estrangeres. "No passarà perquè Líbia té set de democràcia", diu Fates. "La revolució l'han fet els mateixos libis, i hi ha el CNT, que ha recalcat ser de transició: amb els partits formats i les eleccions fetes, desapareixeran", afirma Saber. "La meva família de Bengasi està il·lusionada però alhora pateixen pel que pugui passar", afegeix Abdul Sayed.
El reconeixement de la importància de la intervenció de l'OTAN també és unànime. L'exili libi coincideix a destacar-ne el paper decisiu a la guerra i el punt d'inflexió que va suposar la resolució 1973 de l'ONU, del març, que autoritzava a "prendre les mesures necessàries per protegir els civils". Va ser aprovada quan les tropes gaddafistes atacaven Bengasi. "Què hauria passat sense l'ajuda dels aliats?", diu Saber. Fauzy destaca també el paper dels periodistes que "s'han jugat la vida" in situ per explicar què passa a Líbia i "demostrar que Gaddafi és un assassí".
