Publicitat
Publicitat

REIVINDICACIÓ DRETS DELS HOMOSEXUALS

La societat catalana accepta i respecta els diferents

La llarga marxa des de l'armari

Un motiu de satisfacció per a la nostra societat -la catalana en general i la barcelonina més específicament- és que l'expressió pública d'afecte o de vincle entre dos homes o dues dones ha esdevingut, en pocs anys, un fet normal, acceptat. Una abraçada en un bar o anar agafat de la mà o de la cintura pel carrer formen part del paisatge de la vida quotidiana. Són gestos profundament humans que ja no generen vergonya a la majoria dels que els fan i els mostren, i que tampoc censuren la majoria dels que els observen o se'ls troben. Aquesta societat nostra -o la majoria de gent que hi pertany- ha sortit o està sortint de l'armari. És cert que, de tant en tant, la calidesa d'un petó al metro o a l'andana pot ser estroncada per una escridassada o per un cop de puny. El rebuig, de vegades violent, és una quota que cal preveure i un risc que cal assumir. Sens dubte, el respecte i l'acceptació dels diferents s'ha fet més intensa. I això ho copsem també els diferents en adonar-nos que ja no cal agrair la tolerància i la permissivitat dels altres, sinó que ens podem limitar a gaudir dels drets civils que emparen tota la ciutadania. Som, doncs, en ple recorregut d'una llarga marxa. D'una lenta, complexa i multitudinària sortida de l'armari. De tants armaris com persones -tant gais com hèteros- disposades a defensar la seva identitat i a respectar la dels altres.

Però hi ha amenaces. I les que planen més insistentment damunt els drets conquerits per gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals, pels GLBT, són pulsions homòfobes enquistades en la societat i els mitjans de comunicació amb un fort pes en les institucions de l'Estat. De Intereconomía als Legionarios de Cristo, passant per l'Opus Dei i la Conferència Espiscopal, tots esperen amb candeletes la derogació de la llei del matrimoni homosexual. Confien en la pressió que pugui exercir el PP sobre el Tribunal Constitucional, un cop aconseguida un àmplia -o absoluta- majoria parlamentària. I la baixa qualitat democràtica de l'aparell de l'Estat i de sectors de la societat espanyola no són cap garantia de joc net.

Pot passar de tot. Que només es derogui al dret d'adopció i es mantingui el matrimoni. O que se substitueixi pel terme unió civil i en el futur ens trobem amb ciutadans homosexuals casats i d'altres que hagin d'acollir-se a una mena de matrimoni de segona. Espanta pensar que s'arribi a l'anul·lar el matrimoni homosexual amb efectes retroactius que descasarien els milers de lesbianes i de gais que s'han acollit a la llei des fa més de sis anys. En qualsevol dels casos cal preguntar-se com reaccionaria la societat davant l'escapçada dels drets civils dels seus conciutadans. Quina seria la resposta de familiars, amics, companys de feina o veïns de matrimonis GLBT retallats. Què faria aquesta ciutadania que fins fa ara mateix ha estat emetent xifres de més del 65% de suport al matrimoni homosexual.

L'homofòbia interior

Més enllà dels paranys de fora hi ha els que portem incorporats fins i tot els que ens encarem a la discriminació i el rebuig. L'homofòbia interna és la més difícil d'eradicar perquè sobreviu i contamina subtilment des dels aramaris oberts i aparentment desocupats. És homofòbia el que ens empeny a dir -al vestidor del gimnàs, per exemple, per sortir del pas d'una pregunta incòmoda- que ens espera la nòvia o la dona, quan en realitat anem a trobar el nòvio. Ho justifiquem dient que ningú n'ha de fer res de la nostra vida privada, passant per alt que la vida privada, la nostra, la de tots, té un vessant íntim, sagrat, i un altre de públic que no tenim per què deixar atrapat entre subterfugis i ambigüitats.

Em referia abans al vestidor perquè sembla que el món de l'esport, especialment el professional, és on hi ha més gent armaritzada o cohabitant amb armaris entreoberts. Un fet equiparable al que passa també al meu ofici, el periodisme. La desarmarització de professionals en el mitjans té tendència a visualitzar-se en programes d'entreteniment -alguns prou dignes- però també en tertúlies de cridòria. Com si no fos possible per a un periodista gai o per a una periodista lesbiana exercir la seva professió en àmbits de màxima serietat i rigor. I no parlo de pregonar l'orientació sexual ni els gustos de cadascú. Només es tracta de ser i deixar fer amb naturalitat, i sense por de ser estigmatitzat. Crec que aniria prou bé donar un cop d'ull a les activitats de la potent Associació de Periodistes Gais i Lesbianes dels Estats Units per convèncer-se que, de tant en tant, el periodista homosexual té una certa obligació moral de posicionar-se des de la seva condició de gai o de lesbiana. Com encara fan, any rere any, els reporters que van informar dels fets de Stonewall en el Nova York del 1969 des de dins mateix de la revolta. Donar la cara almenys un cop l'any. No sé pas si amb orgull, però sí amb claredat, humilitat, convicció i -¿per què no?- amb contundència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT