Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

La llibertat s'encomana

Contagi Angola, el Gabon, el Camerun, Swazilàndia o Zimbàbue; la llibertat s'encomana i ara és el sud del continent africà el que comença tímidament a seguir l'exemple del món àrab Programa L'objectiu de les revoltes té sempre un denominador comú: prou de dictadures, prou de pobresa i prou de corrupció; més llibertat, més democràcia i més feina

Ningú firma els SMS ni els e-mails que conviden demà els angolesos a dirigir-se a la plaça de la Independència per protestar en contra del règim corrupte i autoritari de José Eduardo dos Santos. Tampoc hi ha un programa o una consigna precisa. Només una signatura amb tres noms i el cognom del president: "Agostihnho, Jonas, Roberto, Dos Santos". Els tres primers noms són els dels líders dels tres moviments d'alliberació que van lluitar en contra dels portuguesos i van aconseguir la independència l'any 1975. Dos Santos és el president que governa el país des de fa 31 anys.

Si una revolta necessita símbols, aquesta, que és anònima, ho fa, de moment, proclamant una imatge prou evocativa: la de la unitat, la sobirania del poble i la llibertat. Una llibertat que va començar el dia en què els portuguesos fugien del país i la ciutat de Luanda, com va escriure el reporter Kapuscinski, feia olor de fusta acabada de serrar perquè els colonials, que no volien deixar res enrere, ho havien embalat tot en enormes caixes de fusta: els pianos, les vaixelles, les coberteries, els llits, els sofàs.

Amb aquesta signatura als SMS, doncs, és com si els convocants volguessin dir que tots els moviments que integraven la lluita per la independència, i que després es van esbatussar en una guerra civil que va durar més de vint anys, ara s'han de retrobar a la plaça per reclamar els ideals perduts i fer-ho en nom de tot el poble, sense sectarismes. El cognom del president al costat dels altres tres noms l'hem d'interpretar, probablement, com la presència de Judes, la de l'home que ha traït el poble i s'aferra al poder personal.

El govern ja ha dit que es prendran "les mesures convenients" contra les protestes i que "no s'ha de confondre el que passa al Magrib amb la realitat d'Angola". No s'ha de confondre? Hi ha, realment, molta diferència entre les protestes al nord del continent i les que ara comencen a albirar-se als països de l'Àfrica negra?

El poder de la xarxa

També al Camerun i al Gabon la societat s'està movent. I a Guinea Equatorial es fa insuportable el règim d'Obiang i les nostres amistats lamentables. Segons explica l'escriptor i blogaire Juan Tomás Ávila, la televisió de Guinea no informa de les revoltes. Tampoc Obiang, que aquest any presideix la Unió Africana, ha dit una sola paraula sobre els fets de Líbia. Però el boca a boca i les xarxes socials fan que malgrat la censura cada vegada sigui més difícil aturar la informació. Avui, la humitat d'una petita gota d'aigua pot provocar una riuada, i una sola paraula a través de les xarxes socials té el mateix efecte multiplicador inimaginable. Al Gabon, per exemple, només hi ha cent mil usuaris d'internet i vint-i-cinc mil inscrits al Facebook, de manera que quan fa unes setmanes es va anunciar pel 21 de febrer una "mega revolució popular no violenta", la resposta va ser petita. A poc a poc, però, l'ambient s'està escalfant i cada vegada hi ha més gent que en parla. El mateix passa al Camerun. A Zimbàbue s'hi va convocar una manifestació en què només hi van assistir un grapat de persones, però la repressió preventiva del règim de Mugabe ha estat tan excessiva que cada vegada hi ha més gent disposada a protestar.

Un dels països més oblidats del continent, un dels que viu més fora de la realitat, és Swazilàndia, on governa la monarquia absoluta del rei Mswati III. El monarca ostenta un luxe fora de tota proporció, no menys desmesurat que la seva família de dotze dones. Doncs bé, també a Swazilàndia la gent se n'ha afartat i s'està convocant a través de les xarxes socials un "aixecament nacional" per al dia 12 d'abril. La convocatòria diu explícitament que la protesta està inspirada en les revoltes del nord de l'Àfrica i convida els manifestants a no deixar el carrer fins que es nomeni un govern de transició cap a la democràcia.

La democràcia embriagadora

És evident que tots aquests països són molt diferents entre ells. També ho son els països àrabs. El Iemen i Egipte, per exemple, s'assemblen com un ou a una castanya. Però del que es tracta ara no és saber el que els fa diferents, sinó per què el que demanen, la democràcia, té una força tan embriagadora, una ambició que empeny, s'encomana i sembla imparable.

Si ens fixem en les similituds, l'objectiu compartit és alliberar-se de dictadures personals molt llargues, amb dictadors que canvien les lleis per eternitzar-se al poder o posar-hi els seus fills. Algun dia s'hauria de fer un tractat sobre els Teodorín, els petits Gaddafi, els hereus Bongo i tota la parentela que, també als nostres països, han estat educats amb el sentiment que el poder, la cosa pública i la privada són l'empresa del papà i tot el que és del papà és hereditari. La pobresa i la manca de feina per als joves és una altra de les característiques comunes, malgrat que alguns d'aquests països tenen enormes riqueses naturals que no arriben a la població. I, finalment, hi ha el sentiment de pertànyer a unes regions del món on els països rics, per molt que parlin de democràcia, mai els trauran les castanyes del foc, ans al contrari, ja que també ells s'aprofiten dels dictadors.

De manera que, després de tanta retòrica sobre la guerra de civilitzacions, el final de la història o l'amenaça fonamentalista, ara ens trobem en un gran moviment de masses espontani que demana, sense fer servir la violència però amb una gran convicció, coses que, per tan elementals com són, han adquirit la claredat dels grans programes polítics amb possibilitats de transformar el món.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT