La societat tunisiana ha demostrat maduresa. Una setmana després de la fugida de Ben Ali, les úniques protestes que es mantenen són per revertir encara més una situació inaguantable per als tunisians al llarg dels anys. Per fer fora del tot l'antiga estructura de poder que conserva encara espais importants per fer i desfer. Les ambaixades, per exemple, controlades per l'antic règim i on encara hi ha opositors als quals se'ls nega el passaport. Massa anys de ressentiment no es resolen en pocs dies.
En cap cas no hi ha hagut al país una situació de desgovern i alteració de l'ordre públic. Ningú no s'ha aprofitat de la situació, per bé que alguns, els fidels de Ben Ali, ho han intentat. Cal felicitar l'exèrcit, amb un paper clau de garant de l'ordre constitucional, però també, i sobretot, els tunisians, que s'han sabut organitzar per gestionar l'ordre públic. Han muntat grups per defensar, sense armes, les seves cases i famílies de les amenaces de les milícies de Ben Ali. Han gestionat la res publica (la cosa pública del llatí) a través de comitès municipals d'autogestió. Cada poble, el seu petit govern. I ha funcionat.
La societat tunisiana ha demostrat l'empenta necessària per fer callar els que diuen que el món àrab sense una tutela de les democràcies d'Occident no se'n surt. Ja els hauria agradat als tunisians una tutela dels països europeus. Que París o Roma o Madrid haguessin exigit amb veu alta a Ben Ali un règim de respecte als drets humans. Enlloc d'això, a Tunísia veien impotents com Europa beneïa els atacs a la llibertat d'expressió o el joc democràtic.
Els tunisians ens han ensenyat moltes coses. Als ciutadans i als polítics. La més important, que els canvis de règim és millor fer-los des de dins. Sense invasions ni interferències de l'estranger. Sense intromissions que allarguen agònicament governs que ataquen l'estat de dret. Que ni tan sols permeten l'accés de periodistes europeus al seu país, encara que hi vagin de vacances. Sense invasions absurdes i missions militars impossibles que sí, acaben derrocant un règim, però no n'aconsegueixen instaurar un altre. Els tunisians estan a punt d'aconseguir que el seu país sigui el primer estrictament democràtic del Magreb. I s'ho han fet ells tot sols. Una lliçó per als que ja no creuen en les lluites per la llibertat.
