Crònica 26/02/2011

La lluita arriba a les portes de Trípoli i el règim flaqueja

Cristina Mas
3 min
Dol a LÍBIA Ciutadans libis porten  els taüts amb les víctimes  dels violents enfrontaments  a la ciutat de Bengazi,  a l'est del país.

ENVIAda ESPECIAL A ra's ajdir (frontera de tunísia amb líbia)El règim de Muammar al-Gaddafi va donar ahir els primers símptomes visibles de derrota política. La violència de la repressió contra els revoltats i els discursos incendiaris del coronel es debilitaven ahir, a última hora de la nit, amb les declaracions de Saif al-Islam Gaddafi, el fill del dictador, que reconeixia les dificultats del seu exèrcit per aturar la revolta a l'oest del país i confessava la seva voluntat de negociar avui un alto-el-foc. Hores abans, el dictador havia arengat una multitud congregada a la plaça Verda de Trípoli, i els havia animat a "esclafar qualsevol enemic". Gaddafi va anunciar que s'obririen els dipòsits d'armes per abastir la població que es volgués defensar.

Alliberades les ciutats de l'est de Líbia, i amb l'arribada dels primers periodistes estrangers a la zona, comença a desvelar-se l'acarnissament contra la població civil de les forces pro Gaddafi, molts d'ells mercenaris, que ara s'enfronten al judici dels comitès populars sorgits de la revolució. La premsa que ha arribat a Bengazi, bressol del moviment, acredita 270 morts i alerta que encara s'estan trobant fosses comunes amb desenes de cossos d'opositors i soldats desertors enterrats en descampats. És el presagi del que veurem aviat, si Gaddafi perd la batalla de Trípoli, que ha jurat lluitar fins a l'última gota de sang. Veïns de la capital que demanen l'anonimat explicaven ahir que s'estava acumulant una gran quantitat d'artilleria pesada a la perifèria.

Mentrestant, s'estreny el cercle al voltant de les forces pro Gaddafi. Ramadan, treballador d'un banc de Zawia, a només 40 quilòmetres de Trípoli, explicava per telèfon que hi ha milers de persones concentrades a la plaça central de la població, ara rebatejada amb el nom de Tahrir, cridant consignes contra el coronel Gaddafi. Costa sentir-lo amb la cridòria de fons. Explica que des dels set morts de dijous, ahir no s'havien produït més xocs a la ciutat.

La revolta a Líbia ha esclatat per efecte d'una mena de doble osmosi, que ha penetrat per les fronteres de Tunísia i Egipte, on revolucions triomfants s'han endut per davant Zine Dine Ben Ali i Hosni Mubàrak, vells amics del coronel. Ahir els veïns dels dos costats del poble libi sortien al carrer a donar suport a la seva lluita. Els somnis i les esperances són els mateixos; la correlació de forces no, i els libis estan pagant un preu car per guanyar la llibertat.

El suport del règim

Amb què compta Gaddafi per resistir, pràcticament atrinxerat a Trípoli? D'una banda, hi ha els mercenaris que va contractar a l'Àfrica subsahariana (sobretot al Níger, el Txad i el Sudan). De l'altra, desarrelats autòctons, com l'home que ahir plorava davant les càmeres, detingut per l'oposició en una escola de Bengazi, que assegurava que venia d'un poblet del desert i que havia rebut un bitllet gratuït a Trípoli per participar en les manifestacions a favor del règim. L'avió, però, el va portar a una caserna militar i li van ordenar agafar una arma. Només repetia que va tenir por i es va amagar.

Sobre el paper, Gaddafi disposa d'un aparell repressiu impressionant: 60.000 agents de seguretat interior, i 30.000 milicians del Moviment de Comitès Revolucionaris (MCR), el cos format el 1977, que funciona com un partit-estat. Segons la revista Jeune Afrique, aquest moviment organitza unes 300.000 persones i funciona alhora com la policia del règim, els serveis d'intel·ligència i la base per a les demostracions de masses. El cap de l'MCR, Ahmed Ibrahim, és un dels personatges més odiats pels opositors. A les imatges de les manifestacions a Benghazi que aquests dies ha emès Al-Jazira, la gent portava retrats dels onze estudiants universitaris que el 1984 Ibrahim va fer penjar a la forca en una execució televisada. La revolta que va començar el dia 15 demostra que els joves han perdut la por i que l'omnipresent aparell del règim està tocat de mort.

Per a la seva protecció, però, Gaddafi no ha confiat mai en els seus "comitès revolucionaris", sinó en la guàrdia personal (la "katiba"), que com la Guàrdia Republicana de Saddam Hussein, està més ben equipada que el mateix exèrcit. S'estima que té uns 26.000 boines vermelles, autèntica força d'elit del règim, que s'encarreguen de vigilar el clan del coronel, la capital i altres punts estratègics del país.

La protecció del clan familiar

En les posicions claus de l'aparell de seguretat, Gaddafi hi ha col·locat nebots, cosins i membres de la seva tribu. El Consell de Seguretat Nacional està presidit pel seu fill Mootassem, el "militar", l'altra cara del seu germà Saïf, el "polític", que es passejava per les millors galeries d'art europees. La família i la seva guàrdia sembla que són els últims refugis del dictador, però el que ningú no sap és quantes vides segarà la seva caiguda.

stats