Tan sols un any. Aquest és el temps que va durar el Casino de la Rabassada. Inaugurat el 1911, l'any següent, ara fa un segle, va haver de tancar. El motiu: fer efectiva la prohibició dels jocs d'atzar. De fet, ja estaven prohibits quan es va construir el recinte al vessant vallesà de la carretera de la Rabassada, però els seus promotors van tirar pel dret i van aconseguir esquivar la llei gràcies a influències, contactes amb el govern i personatges ben relacionats. Ja des dels inicis de l'activitat, les denúncies contra el Casino se succeïen. A més, corria la llegenda de suïcidis comesos per part de jugadors que havien tingut mala sort a la ruleta i havien quedat arruïnats. Ho confirmen testimonis orals de descendents de l'algutzir de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, que acompanyava el jutge cada cop que hi havia un cadàver.
La discussió que ara s'ha obert a Barcelona i Madrid sobre la conveniència d'acollir el macrocomplex Eurovegas té antecedents. El maig del 1912 va tenir lloc un apassionat debat al Congrés de Diputats, a Madrid, sobre la impunitat amb què es jugava a Barcelona. El Casino de la Rabassada va ser especialment esmentat en aquest debat. Poc després tancava per sempre. Altres casinos i sales de joc van anar fent la viu-viu fins a la prohibició del joc sense fissures durant la dictadura de Primo de Rivera. La puixança de la burgesia catalana de l'època explica l'ambició i el caràcter faraònic del projecte del casino barceloní. El pressupost era elevadíssim, astronòmic. Algunes fonts parlen de 2,5 milions de pessetes de l'època, que van ser sufragats amb capital català i francès. Si tenim en compte que el negoci només va tenir un any de vida, naturalment l'esperada rendibilitat va anar per terra.
Una construcció dificultosa
"Hi havia un hotel, un restaurant, un teatre i unes atraccions, que van continuar funcionant", explica Pere Fàbregas, autor, juntament amb Carlota Giménez, del llibre El Gran Casino de la Rabassada. Història d'un somni burgès , publicat l'any passat per Viena Edicions. Fàbregas i Giménez van quedar embadalits quan, fent de voluntaris del Parc de Collserola, van descobrir-ne les ruïnes que encara hi ha mig camuflades entre la vegetació. Des d'aleshores no han parat de fer feina de recerca sobre aquest enorme centre d'oci creat enmig de la natura, paradigma de mundanitat i de luxe.
Giménez posa de manifest que la zona on es va situar el recinte, vista amb la perspectiva del temps, "sembla ben desavinent, per la distància del centre de Barcelona i perquè el terreny té molt pendent". Però el pendent no va ser un obstacle per materialitzar el projecte, això sí, amb unes obres de gran envergadura. Només per fer-hi arribar l'aigua es van haver de construir canalitzacions i pous. Ara els autors del llibre preparen una exposició per al Museu de Sant Cugat, que s'exhibirà des de l'abril fins al novembre. La mostra presentarà algunes peces provinents del Casino, accions de la societat, fitxes del casino, menús del restaurant, impresos per prendre nota de les comandes del restaurant i una gran quantitat d'imatges -entre les quals hi ha postals de l'època- de les atraccions i de les principals sales de l'edifici. "Pretén mostrar l'ambivalència entre el luxe grandiloqüent i la ruïna absoluta, entre el projecte megalòman i l'oblit social", diu Lluís Campins, director del Museu de Sant Cugat. Coneixerem detalls que formen part de la història d'aquest complex, que quasi ha desaparegut físicament i a la memòria.
