Crònica 25/04/2011

... i mantindrà el poder al País Valencià

Joan Garí
3 min
...i mantindrà el poder al País Valencià

CastellóNo és fàcil esbrinar els motius de la llarga hegemonia del Partit Popular al País Valencià. Si ho fos –si aquesta clau estiguera en poder dels sociòlegs, els assessors electorals o els mateixos polítics–, constituiria una informació absolutament privilegiada, un tresor digne dels desensonyaments de Gollum. La realitat, però, és que el PP governa el país des de les eleccions autonòmiques de l'any 1995, quan l'aleshores alcalde de Benidorm gràcies a una trànsfuga, Eduardo Zaplana, li va guanyar la mà al veterà socialista Joan Lerma. I ho fa –hi ha arribat– amb la mateixa solidesa i sensació d'inexpugnabilitat que exhibia el Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) en els anys del lermisme.

És obvi que, en tots aquests anys, la societat valenciana ha canviat. No en entusiasme, però. Amb la mateixa espontaneïtat amb què entre els anys 80 i 90 els valencians es constituïren en graner de vots per a Felipe González, ara ho són per a Mariano Rajoy. Ha canviat el color de la preferència política, però no el costum d'adherir-se en massa a la bandera de cada moment. Es podria pensar que hi ha hagut un canvi de valors en la societat valenciana i això ha determinat el decantament actual cap a l'opció conservadora.

I, tanmateix, ¿què ha sigut abans, el capgirament dels valors o el de les preferències electorals? És una matèria per meditar-hi. Fet i fet, és obvi que el PP local ha fet algunes coses molt ben fetes. Per començar, arramassar tot el vot dispers de la dreta, dels centristes del CDS als regionalistes d'Unió Valenciana. A aquests darrers se'ls ha anat engolint lustre a lustre, i no n'ha deixat ni els ossos. N'ha integrat els militants, n'ha vampiritzat la ideologia, n'ha assumit l'aire de victimisme valencianista que tants rèdits dóna contra Madrid i Barcelona. Amb tot això, ha reunit sota les seues sigles tot l'espectre conservador i ha aconseguit el miracle que s'hi sentin còmodes tant els votants més moderats com els més recalcitrants.

Una màquina de 130.000 carnets

A hores d'ara, el PP és una formidable màquina de guanyar eleccions, greixada per l'aportació de 130.000 militants. Molts d'ells viuen feliços aixoplugats en ajuntaments, diputacions o conselleries, perquè el clientelisme continua sent, en ple segle XXI, un mètode de fidelització colossal. Enfront aquesta massissa fortalesa, els rivals ho tenen pelut. El PSPV, principal contrincant electoral, no compta ara mateix amb gaire més de 21.000 militants, ben lluny dels 40.000 de principis dels 90. L'organització s'ha anat empetitint al mateix ritme que les expectatives electorals. El partit es dessagna, d'alguna manera, per falta de personalitat: Lerma va imposar la seua "desnacionalització" i ara s'està pagant la factura d'aquella jibarització desassenyada.

"I tu què faries?"

Davant la retòrica valencianista exhibida pels populars, els socialistes no tenen res a argumentar, si no és que el silenci resignat siga un argument. Els conservadors s'han aprofitat, a més, del daltabaix ideològic de la socialdemocràcia arreu d'Europa. Només així s'explica que, en esdevenir-se la crisi, el PSPV no haja estat capaç d'oferir un discurs alternatiu al fracàs dels projectes megalòmans de Francisco Camps, ni tampoc aprofitar els casos de corrupció destapats en els últims anys. El cínic "I tu què faries?" s'ha instal·lat al carrer amb el mateix fatalisme amb què la gent corrent vota polítics sospitosos, una i mil vegades inútilment desemmascarats.

Més enllà del PSPV tampoc hi ha gran cosa a destacar. Esquerra Unida (EUPV) sembla resistir la seua crisi perpètua i Compromís pel País Valencià (la coalició entre el Bloc Nacionalista Valencià i Iniciativa del Poble Valencià, escindida d'EUPV) ni tan sols té assegurat superar la barrera del 5% que li permetrà seguir a les Corts. Altres formacions, com Esquerra (ERPV), són purament testimonials.

El panorama és desesperat, però no greu. Segons els sondejos preelectorals que s'han anat difonent, el PP passaria del 53,2% que va traure el 2007 a un increment d'entre 2 i 4 punts. El PSPV, al seu torn, oscil·laria entre el 27 i el 32%. A mesura que l'abstenció i el desànim s'instal·len en les files socialistes, les expectatives del PP grapegen desmanyotadament el nivell de l'eufòria.

I tot això amb Camps, Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló) i José Joaquín Ripoll (president de la Diputació d'Alacant) immersos en actuacions judicials derivades de documentadíssims i molt esbombats casos de corrupció.

Incomprensible? Explicaré un cas que conec bé. Visc a Borriana, capital de la Plana Baixa. L'alcalde de la ciutat, Josep Ramon Calpe, hi governa amb majoria absoluta, i la renovellarà sense gaires dificultats el 22-M. Curiosament, el PP no és el primer partit en què milita. Procedeix de les files del Bloc (quan aquest es deia UPV). És un home dialogant i liberal, i no precisament sectari. Què hi fa, al PP? Doncs el mateix que molts altres com ell: venia l'ona i hi han pujat.

D'una manera o altra, el PP sadolla les aspiracions de la societat valenciana. És l'home orquestra (per usar la metàfora amb què Manuel Vázquez Montalbán solia referir-se al PSOE de González). Toca molts instruments a la vegada i atrau electors de molt diferent tarannà. I la pregunta és: fins quan?

stats