Publicitat
Publicitat

Anàlisi

El govern instiga els aldarulls per justificar la repressió

El manual clàssic de l'agent provocador

Els últims dos dies, Egipte ha viscut de primera mà el significat més real del terme agent provocateur , que no necessita traducció. Si aneu a la Wikipedia en anglès, el concepte està molt ben explicat (en anglès) però utilitza l'expressió en francès, que és com ha passat al llenguatge polític universal. La veritat, no sabem per què. També ha passat amb la paraula guerrilla , castellana de soca-rel. Però els fets d'Egipte dels últims dos dies són l'actualització brutal del que podem anomenar manual o llibre d'estil de la provocació política.

Repassem els fets. El dia 1 de febrer, en complir-se la primera setmana de la revolta, el president Mubàrak trenca finalment el silenci i fa un discurs en què bàsicament transmet tres coses: compra temps (ell proposa fins setembre, final formal del seu mandat); fa unes propostes de diàleg més retòriques que no pas propositives, i mostra un cop més com en certes crisis de règim aquest tipus de reaccions arriben tard, amb el pas canviat i són percebudes (dins i fora del país) com a insuficients.

N'hi ha prou per aturar la crisi? Ara per ara no ho sabem, però sí que sabem que el pitjor escenari és el d'una interrupció brutal del procés amb la via encetada el dia 2. Unes masses suposadament espontànies surten al carrer, perfectament organitzades, enquadrades i armades de tot tipus d'estris que, fins aquest dia, no es veien enlloc.

Es posa en escena -capítol dos- uns suposats enfrontaments entre faccions dividides del poble egipci: això genera desordre i violència al carrer. I mentre negocien, segons uns procediments per determinar, el règim (és a dir, Mubàrak), ¿què ha de fer? Restaurar l'ordre públic -sense ordre res no és possible-, dir que al darrere hi havia elements estrangers, etc. Sabem el manual de memòria i en descàrrec dels egipcis, s'ha de dir que no l'han inventat ells. A la nostra transició hi van haver episodis d'una extrema violència, de Montejurra a l'assassinat dels advocats laboralistes del Partit Comunista, en els mesos que van del primer govern d'Arias Navarro a les primeres eleccions democràtiques de juny del 1977.

Sense testimonis
Si mireu les imatges espectaculars d'Al-Jazira,d' Al-Arabiya i d'altres, tot això és transparent. Apareixen els primers Molotov -quina casualitat, contra un tanc de l'exèrcit (que per sort no es va moure ni un pam)-, pals amb claus, llambordes, i esclar, trets. Atacs contra la premsa estrangera. Tot comença exactament amb la irrupció dels provocadors, tots els testimonis coincideixen. Ahir diverses desenes de corresponsals (uns quants de mitjans catalans i espanyols) van ser detinguts, i parlem de mitjans tan potents com la BBC, la CNN, The New York Times , i d'altres. Els testimonis independents han de sortir de la foto. Quan això succeeix, tothom sap què passa i per què passa. Policia? Zero. L'exèrcit? Aquesta és la mare de totes les preguntes a hores d'ara. Forma part d'aquest disseny? El general Suleiman manté el compromís de no disparar contra el poble, però ¿dóna un marge a Mubàrak o a la negociació política? No sembla que Mubàrak controli totalment l'agenda, però el seu entorn ha mostrat una capacitat de provocació molt important.

Un dels perills, esclar, seria que el moviment de protesta, es veiés confinat a la plaça Tahrir del Caire a defensar-la, a no sortir-ne, a una "guerra de posicions" al carrer, perquè ara és més urgent que mai accelerar el procés polític, la negociació entre totes les forces polítiques i socials, incloent-hi inevitablement una part del mateix règim actual. Com ha passat en les fases més delicades d'altres transicions, ara hi ha una part visible del procés que es juga al carrer, i una (o més d'una) que es juga darrere l'escenari i que inclou gestions internacionals, temptejos, amenaces.

És un moment de màxima incertesa el que ara viu Egipte, i la sensació és que el desenllaç no se sabrà d'aquí mesos o setmanes, sinó dies o potser hores. L'enquistament del carreró sense sortida actual, no ens enganyem, no juga necessàriament a favor d'una solució democràtica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT