Setmana moguda pels interessos xinesos mar endins. Primer al Pacífic, amb unes maniobres navals xineses molt properes a illes japoneses, i després al mar del Sud de la Xina, amb acusacions vietnamites contra una intromissió xinesa seguides de maniobres navals de Pequín i protestes antixineses als carrers de Hanoi, més un intercanvi dialèctic pujat de to en un conflicte que sol estar regir per l' status quo .
En el cas del Pacífic, és de sobres coneguda la desconfiança mútua entre Pequín i Tòquio, n'hem parlat en altres ocasions i no entrarem a valorar-lo. Ens aporta més novetats, en canvi, el que passa al mar del Sud de la Xina, on també cadascú reclama unes fronteres que l'altre no reconeix. La Xina, el Vietnam, Malàisia, Indonèsia, Brunei, les Filipines i Taiwan en són els implicats. Tots es disputen la jurisdicció d'unes illes, fons marins i rutes navals que amb el temps van guanyant importància. Un escenari on és cert que ja havien esclatat conflictes puntuals i amb intervencions militars de més o menys intensitat, però on ara se succeeixen amb més freqüència i més reclamacions de sobirania.
Aquest cop el Vietnam acusa la Xina de tallar uns cables d'unes naus que feien "proves sísmiques" al mar i les Filipines també alcen la veu per un assetjament a pesquers. Són incidents en certa manera previsibles, ja que són aigües de ningú, on tothom interpreta com vol una ambigua legalitat internacional.
Són més significatius, en canvi, els moviments i les aliances en el terreny general o, en altres paraules, la interpretació del conflicte entre els que hi tenen més a dir. I si parlem de veu i poder, ens referim, d'una banda, a la Xina, com a principal actor a la regió, i als Estats Units, de l'altra, pel seupes hegemònic.
La Xina, amb una creixent influència en organitzacions com l'ASEAN, no ha evitat que aquest conflicte derivi en un "tots els petits contra el gran", quan ho voldria resoldre per la via bilateral. I si els petits troben punts en comú, i els Estats Units passaven per allà , l'altra conseqüència lògica és l'entrada en escena de Washington. Les Filipines, un aliat seu a la zona, ja ha deixat clar que considera que la presència de la marina dels EUA és un element dissuasori davant el que veu com una creixent amenaça xinesa. L'alineament implícit de Hillary Clinton als interessos vietnamites en una visita l'any passat també va en aquesta línia.
Els EUA entren en joc
Mentre que Washington juga la carta del diàleg multilateral, Pequín demana que el problema es resolgui en clau regional. Per molts analistes xinesos, és una bona oportunitat dels EUA per contenir la Xina, quan s'ha calmat el que fins ara era el principal punt calent de la regió, l'estret de Formosa, que separa la Xina continental de Taiwan. La relativa bona sintonia entre Pequín i Taipei, segons aquesta interpretació, desplaça el conflicte cap a zones més desestabilitzadores.
Tant si aquests arguments estan fonamentats com si no ho estan, és significativa la lectura de la premsa dels EUA, que alimenta el to de preconflicte ( The New York Times descriu com inquietant la presència xinesa a la zona) i que fins i tot s'escandalitza de l'avarada d'un nou portaavions de la marina xinesa a la regió, quan en realitat és un tros de ferralla que servirà d'escola a una marina que millora però que encara és a dècades de disputar-li l'hegemonia.
