Publicitat
Publicitat

ONADA DE CANVI AL MÓN ÀRAB

Bernabé López García:

"Els marroquins han donat una opció al rei, veurem si l'aprofita"

Arabista Professor a la Universitat Autònoma de Madrid, és un dels principals experts en món àrab de l'Estat espanyol. Respon a l'ARA per telèfon des de Tànger

Quin ambient heu vist a Tànger?

La manifestació de diumenge va ser el primer assaig general. S'ha posat sobre la taula el que fins ara ningú gosava dir. Tot l'aparell oficial volia continuar en silenci, mirant cap a l'altra banda davant del que passava a Egipte o a Tunísia. En tot cas, això ha canviat: la necessitat d'agitar aquesta aparent bassa d'oli, que es vivia des de feia temps, s'ha fet evident. Les manifestacions no han estat gaire massives, ni tampoc agressives, però indiquen que les coses comencen a canviar.

Hi ha notícies d'aldarulls a Tànger.

Sí, hi va haver protestes contra Amendis, la companyia elèctrica i d'aigües francesa, contra els increments de les tarifes. Hi va haver una batalla campal. Però al darrere hi ha una demanda de llibertats i de canvi constitucional. La manifestació va ser en tot moment pacífica, però al final grups de nanos molt joves van començar a protagonitzar aldarulls. Això és el que jo vaig veure. Una altra cosa és saber qui hi ha al darrere dels aldarulls: si és la mateixa adrenalina de la joventut o la gran quantitat de nens del carrer, que per un pot de cola per esnifar són capaços del que sigui. Potser hi ha gent interessada a espatllar-ho tot.

No es qüestiona la monarquia?

Ara per ara, no. La gent espera un canvi a la constitució per avançar cap a una monarquia parlamentària. No es qüestiona el rei, però sí el seu entorn de corrupció. I s'exigeix a Mohamed VI que separi els seus negocis privats de la institució.

Les protestes, però, no han estat massives en aquest cas.

No, però això és només el començament. I els organitzadors ja han anunciat la continuïtat.

Qui és la gent que es manifesta?

En aquest país no hi ha gaire classe mitjana, però sí molts joves amb estudis mitjans o superiors. Al final, els joves del partit Justícia i Caritat cridaven consignes religioses. Semblava l'Iran el 1979. Bàsicament són estudiants i treballadors, de classe modesta, però no baixa.

Fins a quin punt podem parlar d'un moviment històric al país?

El més important és que la gent ha sortit al carrer sense estar convocada ni per les centrals sindicals (que abans havien estat molt grans i ara estan fragmentades) ni pels partits tradicionals, que no tenen credibilitat. I han estat capaços de plantejar l'agenda política. Jo crec que el rei es veurà abocat a un canvi de govern: el primer ministre està molt desprestigiat i hi ha veus en el mateix executiu que reclamen canvis. El carrer, la societat civil i les organitzacions minoritàries són els que marquen les prioritats que els principals partits no han estat capaços de plantejar.

Quin marge d'autoreforma té el règim marroquí?

Dependrà del que permeti el búnquer: els militars, que no són visibles però tenen moltíssima influència, i el rei Mohamed VI, que ha de decidir si es posa al capdavant del canvi o no. Si ho podrà fer aquest rei, que ja fa 12 anys que dorm, i que ha estat fagocitat pel seu propi entorn financer i pels militars, és una incògnita oberta.

Quin paper hi juga, en tot plegat, la qüestió saharaui?

S'han mantingut al marge, han plantejat que això és cosa dels marroquins, perquè alguns elements del règim havien difós per la xarxa l'última setmana que era una maniobra del Polisario i d'Espanya per intentar desacreditar les protestes.

Quines diferències i semblances veu entre la situació al Marroc i la que hi havia a Tunísia o a Egipte abans de les revolucions?

La semblança és el reclam del canvi. La diferència la trobem en el fet que, de moment, l'objectiu de la revolta no és el règim en si mateix com a Tunísia i Egipte. Els marroquins han donat una opció al rei perquè canviï. I ara la pilota és a la seva teulada. És una institució de 350 anys que en moments claus de la història, com en la independència, ha sabut jugar les seves cartes. La monarquia és una institució versàtil: ara veurem si se sap adaptar al canvi. I li convé fer-ho ràpidament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT