Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

El matrimoni és ser amics apassionats

Excepció Si el brífing diari del president Obama al Despatx Oval comença pel dossier més greu, no deu ser fàcil saber quina carpeta ha de ser la primera. Augmenten les tensions amb l'Iran, el Pakistan té dies: o aliat o enemic, i Europa és una amenaça per a la incipient recuperació econòmica dels EUA. Hi ha una bona notícia: la retirada completa de l'Iraq s'acabarà aquesta setmana

Amanda Scarborough arriba a l'hangar de la base de Fort Bliss, a El Paso, Texas, convertida en la viva imatge de la super-woman: cabells i manicura de saló de bellesa, vestit curt sense mànigues, sabates obertes de plataforma i uns tatuatges als turmells. Amb prou feines arriba als trenta.

Ben bé semblaria que aquest divendres se'n va a lligar a la discoteca, si no fos que tres nens la descriuen en tota la seva crua realitat de noia que s'ha fet gran de cop: un nen de cinc, una nena de tres i, penjada a la panxa, una altra nena de tres mesos que avui coneixerà el seu pare. El marit de l'Amanda és el sergent primer Scarborough, que avui torna de l'Iraq, on el van destinar a l'agost, poques setmanes abans que l'Amanda sortís de comptes. Ja hi està acostumada; aquesta és la tercera vegada que el sergent de la Primera Divisió Blindada ha anat a l'Iraq.

Però ja no hi tornarà: totes les càmeres de televisió que esvaloten la canalla són aquí per il·lustrar al món que els Estats Units s'han retirat definitivament d'un país que van envair el març del 2003 per ordre del president Bush amb raons que van resultar ser mentides.

Però avui, en aquest hangar d'una de les bases militars més grans del món, convertit en una mena de Festival de la Infància, amb els seus boti-boti, Legos, crispetes, i Plastidecors de colors per dibuixar pòsters de "Welcome home, daddy", tota aquella indignació mundial que ens va fer sortir al passeig de Gràcia a cridar "No a la guerra" queda molt lluny. Aquí només hi ha famílies impacients que esperen el pare i que han estat somiant en aquest moment cada dia. Impossible esguerrar-los la tarda preguntant per les armes de destrucció massiva que Saddam Hussein no tenia, o pel cost de quatre bilions de dòlars d'una guerra, responsable ella soleta d'una setena part de tot el dèficit dels Estats Units.

Aquí, les preocupacions són unes altres. El 20% dels matrimonis es divorcien en menys de dos anys quan un dels dos se'n va a la guerra. El desordre per estrès posttraumàtic dels que han estat a punt de morir o han vist morir companys pot convertir aquell soldat galant en un home depressiu o violent.

De la guerra mai no se'n torna igual. L'exèrcit dels Estats Units aconsella a les parelles una sèrie d'estratègies maritals. Mentre ell o ella sigui fora: "Demana-li perdó per alguna cosa poc delicada que vas dir o fer, digues-li com has solucionat un problema, digues-li que et sents feliç perquè cada dia que passa us acosta més, encoratja'l a compartir les seves preocupacions i escolta'l sense interrompre'l, jutjar-lo o mirar de solucionar-ho". I per als que tornen: "Accepta el fet que la teva parella o els teus fills poden haver canviat o crescut i no reaccionis exageradament als possibles canvis de normes, responsabilitats o decisions que es poden haver fet en la teva absència". Avui, les més joves han decidit seguir el consell d'"afegeix alguna cosa picant a la vostra relació", perquè s'han presentat a la base amb els talons més alts, la roba més ajustada i els escots més suggeridors.

Fins mai més

A l'hora anunciada, les famílies són conduïdes a la pista, on veuen aterrar l'avió. Una banda de música espera els soldats al peu de l'escala per interpretar el God Bless America. Crits i petons a distància. Abans de les abraçades, la tropa ha de lliurar l'armament. I finalment, puja una porta metàl·lica, i els últims soldats de la campanya de l'Iraq entren formant a l'hangar. Així que trenquen files, la marcialitat es transforma en un caos massiu d'abraçades i petons inacabables. El sergent primer Scarborough s'ha bloquejat i no sap gaire què fer amb la filla que no coneix, i omple de petons la mitjana. L'Amanda també està nerviosa i té ganes de marxar cap a casa. És hora de deixar l'Iraq enrere per sempre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT