Crònica 15/07/2011

Un metge al món

Bru Rovira
3 min
Ciutadans somalis en un camp de refugiats de Kènia el mes passat.

Trenta anys treballant com a metge en alguns dels països més pobres del món és l'experiència que recull el doctor Jaume E. Ollé en un llibre que publica l'editorial Icaria sota el títol Crónicas de un médico del mundo .

A partir de diverses històries de la vida dels seus pacients i de la feina diària d'un metge convençut que molt poca cosa es pot fer per millorar la vida dels altres si un mateix no està disposat a trastocar la seva, el doctor Ollé ens ofereix una reflexió sobre el món d'avui -una reflexió necessàriament política- i es pregunta a ell mateix i ens pregunta a tots plegats sobre el sentit, les limitacions, les contradiccions i, massa sovint, els fracassos i perversions de l'ajuda humanitària. Sobretot quan "les bones intencions" de les ONG o de les grans institucions internacionals projecten els seus objectius i programes sense el coneixement directe i vivencial de les persones que es volen ajudar. ONGs i institucions més pendents de les estadístiques i les il·lusions dels donants que de la realitat complexa i dura de països com Haití, Etiòpia, Mali, Djibouti o Bolívia, on Oller ha passat bona part de la seva vida professional.

Una cita de William Blake ens posa sobre la pista de la seva opinió sobre el món humanitari: "El bé -Ollé cita Blake- s'ha de fer en forma de fets concrets i petits. El bé general és un al·legat del pocavergonya". El món d'avui, opina el doctor, és un món profundament injust i el problema principal no és el creixement sinó com es reparteixen millor els recursos de què disposem.

La pobresa, es rebel·la Ollé, no és un assumpte que es pugui solucionar només amb diners, com "acostumen a decidir els experts en desenvolupament". La pobresa, explica, s'entronca en les estructures pròpies de la societat i demana per a la seva transformació un treball des de baix cap a dalt, un canvi sobirà dels mateixos actors que els permeti projectar el futur per "modernitzar l'actitud tradicional".

Aquest repte no són tot flors i violes, precisament perquè la pobresa dels països del sud, cada vegada més allunyats del benestar del Primer Món, perviu en societats dominades per la llei del més fort, on "la justícia esdevé un luxe inassolible". De manera que la violència institucional i la por es converteixen en una llosa i una doble condemna per a les poblacions més pobres, on els malalts són el segment més vulnerable.

Malgrat la ràbia i la desesperança d'Ollé quan no pot salvar algun dels seus pacients per falta de condicions o medicaments -"M'agradaria guanyar alguna batalla", diu-, el llibre traspua tendresa i poesia; i també una gran energia que es deu a l'entusiasme i la determinació del doctor, tenaç i tossut, de modificar el món que li toca viure, incloses l'apatia, la burocràcia i la derrota de molts dels seus col·legues. El fet que les històries que nodreixen la narració siguin les vides dels mateixos pacients ens permet observar cara a cara una realitat que massa sovint és pura estadística, però que aquí, sortosament, té noms, cognoms i veu pròpia. Ni sants ni dimonis.

Un nou paternalisme

Avui, quan l'ajuda humanitària deriva massa sovint en un succedani i una enganyifa dels compromisos i les responsabilitats que tenen els països rics amb la pobresa -una nova forma de paternalisme per tranquil·litzar consciències-, el llibre del doctor Ollé ens reconcilia amb aquest caminar a canonades que massa sovint guia els passos de l'home blanc a través del món.

stats