Publicitat
Publicitat

SANT JORDI 2012

Cinc autors catalans que han sigut número 1 de vendes en les últimes dècades recorden les seves diades memorables

El meu millor Sant Jordi

La logística de la diada de Sant Jordi ha canviat amb els anys però la seva ànima perviu. Cinc figures literàries repassen, al llarg de les últimes dècades, les diades que els van marcar la carrera.

La festa del llibre i de la rosa és també, avui, la de la indústria literària, amb els escriptors com a estrelles de la jornada. Alguns troben a faltar la improvisació i la innocència de les primeres diades de Sant Jordi després de la dictadura, en què la literatura catalana encara no era un negoci i a molts els unia una germanor reivindicativa. Per a d'altres, la comercialitat no taca un esperit romàntic que perviu.

01. Eduardo Mendoza

El Sant Jordi que l'escriptor barceloní recorda amb més afecte és el de l'any 1976, tot just un any després que es publiqués la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta . En aquell moment, Mendoza vivia a Nova York, però va viatjar a Barcelona i s'hi va quedar a signar. "Una llibreria posava una tauleta a la Rambla amb llibres i una cadira, et portaven una aigua o una cervesa i la gent venia a xerrar i signaves uns quants llibres", rememora.

Aquell any, el primer Sant Jordi després de la mort de Franco, "hi va haver diverses manifestacions, la policia va carregar, i vam acabar fugint pels carrers", explica Mendoza. Tot plegat, un Sant Jordi "fantàstic": "Va ser una barreja d'entusiasme per la primera novel·la i de por i d'astorament per aquella experiència tan tumultuària. [...] Aquell dia vaig pensar: «La vida d'un escriptor és molt interessant»", confessa.

Després d'anys apartat voluntàriament dels esdeveniments literaris, l'autor de La ciudad de los prodigios va tornar a Barcelona als anys 80 i es va trobar una diada canviada, amb una organització "molt més eficient però alhora molt empresarial". En recorda, però, una anècdota còmica: "En una ocasió, estava firmant llibres en uns grans magatzems i una persona se'm va apropar a preguntar-me on era la secció de perfumeria". Reconeix, però, que en certa manera li agrada la "desmitificació del llibre i l'autor".

02. Isabel-Clara Simó

L'any de la publicació de la seva novel·la Júlia , el 1983, Isabel-Clara Simó va viure "un Sant Jordi enormement simpàtic", que va passar envoltada d'amics, en un gran ambient. "Era la literatura de la resistència, tots érem molt amics, aliats, en certa manera innocents", evoca. Va ser una diada de "placidesa, ja que hi havia molta amistat i solidaritat entre els autors", afirma. Encara no competien comercialment. Després, lamenta, la roda del negoci ha canviat les coses entre alguns col·legues.

Un altre Sant Jordi que recorda especialment és el que va coincidir amb el llibre Dones (1997), en què les vendes van ser tan espectaculars que els exemplars es van esgotar. Però el que li va "canviar la carrera" va ser el fet que després d'aquest èxit, diu, van aparèixer un seguit d'articles que la van "devorar". "Vaig quedar astorada perquè va provocar una enveja brutal", afirma. "És la cara lletja del món del llibre", conclou. En una altra ocasió, el 1993, va arribar a patir per la seva integritat física. La multitud que volia apropar-se a la parada on signava era tan gran que hi va intervenir la Guàrdia Urbana. "Em sentia fumuda i, alhora, tremendament feliç", reflexiona.

03. Josep M. Ballarín

"Me'l vaig passar firmant llibres, ben atabalat!", exclama Josep Maria Ballarín en recordar el Sant Jordi del 1990, el següent a la publicació de la seva cèlebre novel·la Mossèn Tronxo , en què retratava la vida d'un capellà de poble. El mossèn reivindica el caràcter popular de la diada, "que no ha sortit de la jerarquia ni de les autoritats": "Els de Barcelona no ens adonem del valor que té ser capaços de fer una festa com aquesta". Segons ell, el 23 d'abril "Barcelona està transfigurada" i això, sosté, "durarà sempre".

Per a Ballarín, que es considera "escriptor de rebot", trobar-se amb un èxit de vendes aclaparador -va ser el número 1 aquell any- va fer d'aquell Sant Jordi "el més especial", però hi va aplicar la mateixa màxima amb què, afirma, cal afrontar la vida: "No prendre's res seriosament". També té un record per a l'autor famós que l'acompanyava a la parada, del qual no revela la identitat: "Va tenir una bona emprenyada perquè jo firmava i ell no".

04. Sergi Pàmies

La diada de Sant Jordi més especial per a Sergi Pàmies va ser la de l'any 2007, mesos després que sortís el seu recull de contes Si menges una llimona sense fer ganyotes . Pàmies no en recorda cap anècdota en particular, sinó una placidesa general: va ser "convencional i feliç", explica per correu electrònic. No va parar de signar en tot el dia, diu, però a diferència d'altres col·legues no va patir problemes d'ordre públic ni va tornar a casa "extenuat ni amb la mà fracturada". "Recordo -afegeix- que aquell any també va signar molts llibres el Martí Gironell i que ja començava a respirar-se aquesta nova tendència d'haver d'atendre fotògrafs aficionats", tendència que, assegura, a vegades obliga a dedicar més energies a les fotografies i als periodistes que als lectors que demanen una signatura.

05. Sílvia Alcàntara

Sílvia Alcàntara es va estrenar tard. L'autora terrassenca va escriure la seva primera novel·la, la supervendes Olor de colònia , amb 65 anys i després d'aprendre el català d'adulta. El Sant Jordi del 2009, l'any de la publicació del llibre, va veure els primers fruits gràcies al boca-orella, però el del 2010 ja se la rifaven totes les llibreries. El fet -molt "atípic"- que l'èxit li arribés pel primer llibre i a una edat avançada li va "canviar la vida" i encara surt cada setmana a biblioteques i instituts, afirma.

L'edat l'ajuda a relativitzar la situació: "Ho visc amb tranquil·litat; quan arribes als 60 anys vius les coses diferent, saps que l'èxit s'acaba". Pel que fa al Sant Jordi, ja el gaudia com a lectora i ho continua fent com a escriptora: "No el critico. És una festa que m'agrada, sóc sentimental". Alcàntara reviu amb entusiasme un moment en què es va trobar, de cop, signant llibres entre dos Premis d'Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré i Joan Solà.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT