CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DE GUERRILLES
Crònica 18/06/2011

Les mines antipersona dessagnen Colòmbia

Jordi Miró
2 min
Un grup de soldats colombians patrulla prop d'un assentament de desplaçats a Soacha.

BogotàGuillermo Candamil, una ramader colombià, un dia de fa quatre anys cavalcava per una finca del departament d'Antioquia (nord-oest del país), quan del no-res va començar a sentir un neguit que encara ara li costa de descriure. "Va ser molt misteriós. Era com si el Senyor m'il·luminés. L'instint em va fer resar i a mitja oració vaig baixar del cavall", explica a l'ARA. En aquell moment, la vida li va canviar irrevocablement: en posar el peu esquerre a terra, va notar una "explosió immensa" que li va mutilar la cama i li va robar per sempre "la vida tranquil·la que duia".

La sembra de mines a Colòmbia és gairebé tan antiga com el conflicte armat que tant dolor ha causat en més de mig segle. Segons dades de la Campaña Colombiana contra Minas, només el 2010 va haver-hi 674 víctimes registrades, gairebé dues diàries entre morts i ferits, una xifra que col·loca al país andí com el segon amb més víctimes d'aquests explosius, només darrere de l'Afganistan (amb 855). "Els principals usuaris són els actors armats no estatals com les FARC i l'ELN, però també les han fetes servir bandes paramilitars que es van desmobilitzar i d'altres bandes criminals", explica Álvaro Jiménez, coordinador nacional de la campanya. "Les utilitzen per impedir l'accés de les tropes oficials als seus territoris i allà on tenen interessos estratègics, com els cultius il·legals de coca".

Però l'estat colombià, que ara està en plena croada contra les mines, també és responsable de part del problema. Abans que signés el 1997 la Convenció d'Otawa (que prohibeix l'ús d'aquests explosius), l'exèrcit es dedicava a sembrar-ne per protegir algunes de les seves instal·lacions.

Víctimes civils

Una tercera part de les víctimes són camperols contractats pel govern per eradicar a mà les plantes de coca als cultius il·legals disseminats per tot el país, que té una extensió que és dos cops Espanya. Acostumen a ser persones amb pocs recursos, que veuen en l'eradicació una porta de sortida de l'atur i la pobresa. Un projecte molt criticat per diverses organitzacions, que consideren que el govern no hauria d'enviar civils a fer aquesta tasca, sinó que hauria de ser responsabilitat de l'exèrcit.

Però les seqüeles que deixen aquests artefactes explosius de fabricació artesanal o d'importació no són només físiques, psicològiques i econòmiques. De vegades el drama segueix amb amenaces. És el cas de Candamil. La mina que va trepitjar estava sembrada en una zona dominada per les FARC i, vint dies després del seu accident, l'exèrcit va bombardejar un campament pròxim. "Només perquè estava ferit, van creure que jo els havia passat informació (a l'exèrcit)". Aleshores van començar a perseguir-lo i amenaçar-lo telefònicament i es va veure forçat a canviar diverses vegades de residència, en un exili per l'interior del país que el va enfonsar en la desesperació. Al final no li va quedar altre remei que emigrar amb la seva família a Bogotà a diluir-se en l'anonimat dels milions de desplaçats que malviuen als suburbis de la perifèria de la capital. Molts són víctimes també d'un conflicte armat del qual mai van voler formar part.

stats