Els mitjans tunisians canvien de jaqueta
Quan el 7 de novembre del 1987 Ben Ali derrocava un moribund president Bourguiba els diaris de Tunísia ja estaven als quioscos. La imprevista revolta del cadell del president contra l'home que havia governat el país des de la independència agafava la premsa a contrapeu. L'editorial de La Presse , ja als quioscos, es desfeia en elogis a Bourguiba i deixava el jove primer ministre com un aprenent que no estava a l'altura. La mateixa tarda, consumat el cop, el diari treia una segona edició, amb un editorial que ensabonava el nou president... I per expiar la seva culpa, el mateix autor signava els dos textos. La pirueta s'ha repetit 23 anys més tard: en només 24 hores de diferència, Boubaker Sghaier, editor en cap de L'Observateur , passava de titllar Ben Ali de referent per als líders mundials a considerar-lo un dictador i un lladre. Als cafès de Tunis es feia broma del canvi de jaqueta de Najat Miseoui, el presentador dels informatius de la cadena estatal Tunis 7.
La lluita contra la censura i per la llibertat d'expressió ha estat un dels motors de la revolució tunisiana. Una de les últimes promeses de Ben Ali per apaivagar la protesta, dijous passat, va ser posar fi a la censura. Massa tard. Un cop defenestrat el dictador, per intentar donar una mínima credibilitat al govern continuista que pretén mantenir el vell aparell del partit únic al govern, el primer ministre, Mohammad Ghannouchi, ha eliminat el ministeri d'Informació i ha incorporat un destacat blogger que havia patit la repressió.
En l'organització de la protesta, les xarxes socials hi han jugat un paper molt important davant d'un panorama mediàtic totalment controlat pel règim. A Tunísia són usuaris del Facebook gairebé un de cada cinc ciutadans, un percentatge més gran que a Alemanya. Fins i tot als pobles del sud, les zones més depauperades, els joves utilitzen habitualment internet, on troben un espai de llibertat malgrat la censura. La pàgina de l'edició online d'un diari tan poc sospitós de subversió com el francès Le Monde ha estat bloquejada durant setmanes, igual que els llocs de partits de l'oposició, o les pàgines de Facebook dels fets de Sidi Bouzid, el poble on va començar la revolta. Però ni la ciberpolicia de Ben Ali podia controlar la xarxa.
"Jo no tenia forces per sortir al carrer a llençar pedres contra la policia", diu Saihi Belgacem, un jove mestre de Thala, el poble de l'oest on la policia de Ben Ali va matar sis joves el 9 de gener. "La meva feina era fer fotos i vídeos i penjar-ho tot al Facebook. Així també m'assabentava del que passava als altres pobles". A Tunis, la convocatòria de les manifestacions, avui, també corre per les xarxes socials.
L'altre gran referent informatiu per als dissidents ha estat la cadena qatariana Al-Jazira, la veu mediàtica de la primera revolució popular triomfant del món àrab, malgrat que Ben Ali va declarar els seus periodistes persones non grates . "Era tot un xoc veure per televisió un ministre titubejant quan un periodista li preguntava per què estaven matant el seu poble", deia Wahula, una jove infermera, després de la manifestació de divendres, que va ser el toc de gràcia per a Ben Ali.
Democratització
Megi Bighouri, antic secretari general del sindicat de periodistes, que va ser apartat del càrrec el 2005 pel règim, alerta que encara han de canviar més coses per assegurar la llibertat d'informació a Tunísia. "No podem tenir una premsa lliure sense pluralisme, sense llibertats democràtiques. Cal derogar el codi de premsa, que data de l'època de Bourguiba i que Ben Ali encara va empitjorar. Cal acabar amb l'exigència de permís del ministeri de l'Interior per poder publicar diaris, establir un sistema transparent de concessió de llicències de ràdio i de televisió i assegurar els drets sindicals i deontològics dels periodistes".
La revolució no l'han fet els mitjans, sinó la gent, però ha mostrat l'aparició d'un nou espai mediàtic al món àrab. El vespre que va caure Ben Ali Al-Jazira buscava la reacció del germà de Mohammad Bouazizi, el jove immolat que va desencadenar la revolta: "Jo no hi entenc gens, de política: només puc dir que el poble tunisià és la pera".
