"Tinc moltes coses no publicades perquè no em fan el pes"

Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) torna a estar de moda. És l'autor de Pa negre , la novel·la que va servir de base a Agustí Villaronga per fer una de les pel·lícules catalanes més exitoses de tots els temps. El llibre és del 2003 i, per art de màgia, torna a estar entre els més venuts.

Sincerament, no l'ha sorprès l'èxit espaterrant de la pel·lícula?

Quan la productora, Isona Passola, em va dir que Agustí Villaronga dirigiria la pel·lícula, li vaig donar un marge de confiança total, perquè m'agradaven les seves obres i és un artista. Quan ens vam veure, li vaig dir: fes el que vulguis. Només li vaig recomanar que els personatges no diguessin gaire "t'estimo", perquè després de la guerra, si una criatura deia "t'estimo", li clavaven una pantoflada... Villaronga és molt bo. Però la novel·la, quan va sortir, ja va tenir quatre o cinc premis.

És a dir, que vostè també té algun mèrit, oi?

Sí, i ara s'ha rellançat la novel·la. Sorpresa? Sempre és una sorpresa. Abans, però, ja pensava que, de la mà de l'Agustí, quedaríem bé. Si, a més, ha agradat i ha tingut premis, és com una mena de benedicció.

Amb Pa negre ha passat una cosa gairebé insòlita, aquí: que una pel·lícula basada en una novel·la tingui més espectadors que lectors el llibre original.

I mira que d'edicions, entre la de tapa dura i la de butxaca, ha arribat als 200.000 exemplars.

Ara no seria el moment de fer una pel·lícula d' Els convidats , que és el revers de Pa negre ?

Això són dues coses: un productor que hi vegi possibilitats i un director que s'enamori... Immediatament, quan va començar l'èxit de Pa negre , em van demanar els drets d' Els convidats , però la productora, que no era la Isona, em va dir que la trobava difícil. I, esclar, havia de treballar la novel·la de la mateixa manera que Villaronga va treballar Pa negre . L'Agustí, amb molt bon criteri, va eliminar coses que literàriament podien quedar molt bé, però que traslladades al cinema eren d'una lentitud... A més, hi va posar un parell d'ingredients provinents d'altres llibres: Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Glòria Swanson . I l'espectador no ho nota.

Aquests dos llibres han passat desapercebuts.

Ara sortirà en butxaca Retrat d'un assassí d'ocells ... Tot això són misteris de difícil resolució. En el camp de la literatura infantil, hi ha un llibre, L'ocell de foc , que me'l demanen poc, i això que deu ser el que he venut més, uns 500.000 exemplars.

Hi ha gent jove que va aprendre a llegir amb els seus llibres per a joves i que de gran l'ha redescobert.

És possible. En el meu cas hi ha dues qüestions. En primer lloc, la decisió d'un editor, el de La Galera, Andreu Dòria, que, davant la invasió de llibres infantils estrangers, ens va reunir a mi, Josep Vallverdú i Sebastià Sorribas -que va tenir un gran èxit amb El zoo d'en Pitus - i ens va demanar que féssim llibres infantils... Encara l'altre dia, a TV3, feien no sé què de contes infantils, i parlaven d' Alícia i no sé què més. Com si aquí no hi hagués res. Hauríem de protestar i dir-los: nosaltres, en comptes de mirar TV3, mirarem la BBC. I ja veuran què contents que estaran.

L'èxit de Pa negre dóna prestigi a la nostra cultura?

Sí. De fet, la Isona va fer com l'editor de La Galera. Per adonar-se de la consciència amb què va produir-la, només cal observar la quantitat de nanos de la plana de Vic que va veure fins a trobar els adequats.

Cal estrènyer més els lligams entre la literatura catalana i el cinema?

És necessari. Cal que ens conscienciem que a casa tenim moltes coses, tot, que hem d'anar a fora només en certes circumstàncies. Això es va imposant, lentament.

Què hi ha de vostè en els seus llibres?

Hi ha una cosa que en dic economia narrativa: si tinc una cosa a prop, per què l'he d'inventar. Això no vol dir que sigui autobiogràfic, sinó que n'he estat testimoni, que ho sé d'una font molt directa. A més, crec que llegim per conèixer coses o divertir-nos. Si n'hi ha un que aconsegueix les dues coses, és el súmmum.

Vostè per quina via es decanta?

Quan escric per a joves, penso molt en aquestes qüestions. Quan escric per a grans, penso més en mi. Tinc moltes coses no publicades perquè no m'acaben de fer el pes.

Es critica que la literatura catalana està obsessionada amb la Guerra Civil i la postguerra.

Fer literatura de ficció amb un tema d'actualitat és difícil: has de trobar un tema que t'apassioni. Si prens una certa distància, és molt més fàcil treballar, i per al lector també. Diuen que l'important és l'argument, quan l'important és el llenguatge. Perquè per a arguments bèsties només cal llegir el diari cada dia.

Per a quan les seves memòries?

Les coses sempre s'exageren. S'amaguen certes coses, se'n magnifiquen d'altres. L'autor passa per damunt de certes qüestions...

Li falta ego? No només a vostè, a la seva generació?

És possible.