El món àrab entra en estat d'ebullició

Les revoltes al Pròxim Orient són una allau informativa que cau en comptagotes minut a minut d'un país a l'altre. Desenes de ferits a Bahrain, Human Rights Watch alerta de gairebé un centenar de morts a Líbia i de ràfegues indiscriminades de trets contra la població civil, Algèria reprimeix els manifestants abans que es puguin reunir, una gran protesta convocada per avui al Marroc... Davant d'aquest escenari és difícil fer un diagnòstic de la ferida oberta i latent des del Magrib al golf Pèrsic, però quan ha passat més d'una setmana des de la caiguda de Mubàrak es fa necessari intentar analitzar l'abans i el després de la fractura d'aquest tros de món, unit per un gran denominador comú: l'afany de convertir el 2011 en una data ineludible de la història.

El detonant

Per què les revoltes al món àrab esclaten ara?

S'estava arribant a un punt extrem de contradicció. Els règims de dècades, ja vells, pretenien governar davant d'una població eminentment jove, més educada i amb accés a internet. Tot i fer-se molt difícil predir quina seria la gota que faria vessar el got hi ha alguns factors estructurals que són rellevants per entendre per què el moviment de protesta agafa unes grans dimensions. D'una banda, la manca de perspectives per a una generació cada cop més nombrosa de joves (es calcula que un 45% de la població té menys de 20 anys als països àrabs). De l'altra, l'accés fàcil a les noves tecnologies i com això ha augmentat tot tipus de lligams i solidaritats. I també la perpetuació d'uns determinats grups i famílies al poder i una crisi de la demanda de preus de productes bàsics que ha fet augmentar els preus i provocar descontentament social. Tot això sumat és un còctel explosiu.

El rerefons

Qui hi al darrere? Quin és el paper de l'islamisme i l'exèrcit?

Un complot islamista no és el detonant d'una revolta d'aquesta magnitud, malgrat que alguns sectors hagin vist els Germans Musulmans com un dels possibles detonants de canvi a Egipte. Cal observar que aquests grups segueixen el model islàmic moderat de Turquia. Aquí el detonant són els col·lectius de joves que, davant d'unes perspectives de futur nefastes, s'han revelat. Els analistes els anomenen, fins i tot, la generació postislamista. La cadena qatariana Al-Jazira també està tenint un paper molt interessant. L'exèrcit ha estat determinant a Tunísia i Egipte, però està assumint rols molt diferents a la resta de conflictes. No hi ha un denominador comú per a la resta de països a la zona.

Implicacions regionals

Què podem esperar de l'efecte dòmino a la resta de països?

Les protestes s'han estès a diferents països. Mentre que en alguns casos això pot donar ales a moviments reformistes dins dels règims (el cas de Jordània), en d'altres pot provocar un enduriment dels mecanismes repressors, com en el cas libi, on topem davant d'una gran extensió de terreny on serà difícil que quallin les heroïcitats. Pot arribar a indicar vents de canvi, però el règim exerceix un poder despòtic, emmascarat per comitès revolucionaris. EL Marroc juga una altra lliga econòmica en una societat més moderna i el rei ja té en marxa tot un seguit de reformes. Bahrain, dominat per una minoria sunnita, que governa per sobre d'una gran majoria xiïta, és un dels clars candidats a les revoltes. En aquest cas, el factor iranià hi juga un paper fonamental, i no a favor dels manifestants, sobretot pel tipus de règim a Teheran. El Iemen, sotmès a una dictadura militar, com ara Egipte, i molt pobre, també està a primera fila.

Les conseqüències

Com serà l'escenari al Pròxim Orient després de les revoltes?

És impossible preveure amb quin món àrab ens podem trobar d'aquí tres anys i si aquest procés pot anar més enllà del món àrab. Sigui com sigui, l'any 2011 serà un any fonamental per entendre l'evolució del món àrab i islàmic, com ho va ser l'any 1948, el 1967 o el 1979, amb l'expulsió del xa. Aquesta nova situació, a més, obliga la Unió Europa i els seus estats membres a revisar l'enfocament de les polítiques cap a la Mediterrània. Això no es farà d'un dia per l'altre, però tampoc es pot eternitzar. Cal tenir en compte que els primers beneficiaris dels canvis són les poblacions d'aquests països, i els segons els europeus. No s'hi poden escatimar recursos, ni polítics, ni diplomàtics, ni econòmics.