Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'ÀFRICA

El món s'ha tornat boig

Ala ciutat mauritana de Kaedi, al costat del riu Senegal, he conegut aquests dies Abraham. Abraham és txadià i li diuen, afectuosament, Yogi, perquè la seva bondat i la seva veu suau contrasten amb un cos descomunal de més de cent quaranta quilos que es desplaça àgilment amb l'harmonia sinuosa i acollidora de l'ós dels dibuixos animats que vivia al parc de Yellowstone.

Abraham treballa en una de les ONG internacionals que comencen a preparar a la regió del Sahel els operatius necessaris per poder atendre la greu crisi alimentària que s'espera per als pròxims mesos. Una crisi que s'està agreujant amb la presència a la regió dels refugiats que fugen de la guerra entre els exèrcits tuaregs i el govern de Mali.

La por a més segrestos

Una de les dificultats més grans per arribar fins a aquesta població que està patint i necessita ajuda és -m'explicava un responsable de Metges Sense Fronteres- la inseguretat que significa per als cooperants blancs treballar en uns indrets en què el segrest d'occidentals s'ha convertit en un negoci infinitament més lucratiu que els diversos tràfics il·lícits que sostenen bona part de l'economia local.

Concretament la secció espanyola de Metges Sense Fronteres -que encara té dues cooperants segrestades a Somàlia, la Montserrat Serra i la Blanca Thiebaut- està estudiant precisament com pot desplaçar-se fins als refugiats del Sahel sense afegir encara més tensió a la mateixa organització.

La millor solució, evidentment, seria enviar-hi gent menys vulnerable als segrestos i treballar amb contraparts locals que coneguin la regió. Hi ha organitzacions, però, que no disposen de prou africans per poder dirigir ells sols aquests operatius tan complexos. No existeixen tants Abrahams com ens agradaria. Abraham té la pell negra com el carbó i això el protegeix, de moment, de la indústria del segrest regional. Una indústria que té Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) com el seu principal client, i que encara no s'ha fixat en la gent de pell negra com a mercaderia rendible. Probablement no tant pel color de la pell sinó perquè els seus països no semblen disposats a pagar.

Abraham m'explica que quan torni a casa entrarà a l'exèrcit. La ONG per a la qual treballa va fer al Txad un treball magnífic al costat de la societat civil perquè el benefici del petroli revertís en la lluita contra la pobresa. Però finalment el president ha frustrat el projecte i fa servir els diners del petroli per armar-se i enriquir-se.

Els governs occidentals prefereixen continuar emportant-se el petroli que enemistar-se amb el dictador amic i perdre el negoci. Si entra a l'exèrcit, pensa Abraham, podrà protegir la seva família. ¿Un peu a l'exèrcit per protegir-se i un altre en una organització humanitària per ajudar la gent? Em sembla una mica estrany, li dic. I ell riu com un boig com si jo tingués el cap ple de ciment i no pogués entendre ni les qüestions més elementals.

Interessos espanyols al Sahel

Quan l'endemà m'enlairo amb l'avió per sobre de Nouakchott em fixo en els vaixells europeus a l'horitzó que s'emporten la pesca. Observo a la pista l'avió que té la Guàrdia Civil destinat a vigilar que els negres no vinguin a Europa. La pesca i la vigilància van ser dues de les principals condicions perquè Espanya donés suport al cop d'estat que manté un militar al govern.

Aviat arribaran els avions amb l'ajuda humanitària, que descarregaran al costat de l'avió de la Guàrdia Civil. Un país ric ple de pobres que ajuden els països que els roben. "Ho veus, ara?", sento per dins la veu de Yogi que es fa un fart de riure. "Soldat i benefactor. Un peu a cada costat. Què hi puc fer, jo, si el món s'ha tornat boig!"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT