BARCELONASi et mous no surts a la foto, que diria aquell. I si no has escrit un llibre que encara fa olor de tinta, tampoc. La glòria és efímera per definició. I incòmoda: més d'un dels autors que somriuen a càmera marxaran del Regina amb els ossos desencaixats. "N'he fugit", em diu Miquel de Palol a la porta de l'hotel. N'hi ha que, en un atac de purisme, opten per no entrar-hi i no barrejar-se amb segons qui. El més famós és un tal Mario que tothom coneix excepte jo. L'actor Quimet Pla es rostirà: va disfressat de l'avi centenari que salta per la finestra, amb un vestit de Pantera Rosa propi de temperatures nòrdiques. El seu pare literari, el suec Jonas Jonasson, no és l'únic que s'estalvia el ritual de les dedicatòries.
Albert Sánchez Piñol, que mai ha volgut firmar llibres per Sant Jordi, m'avança: "Passaré el dia escrivint". Un pla similar al de Quim Monzó: "Seré a casa, llegint i escrivint. No sóc gens de festes multitudinàries, sigui aquesta o qualsevol altra. Com que no trec cap llibre nou -passaran uns quants anys fins que en tregui algun-, doncs aprofitaré per evitar la gernació que omplirà el centre de la ciutat". Lluís Llach, que s'ha negat a promocionar en persona la seva novel·la, ja ha procurat que la diada l'enxampés al Senegal, "enmig d'emocions fortes", em diu per mail. Res a veure amb elefants caçats, per descomptat.
La mallorquina Llucia Ramis celebra el seu 35è aniversari a l'Argentina: "En broma dic que, en la guerra d'YPF, visc amb l'enemic, però el territori hostil és a l'altra banda. He vingut a Buenos Aires a buscar-me la vida, a recomençar de zero. L'ambient que s'hi respira no té res a veure amb el pessimisme que m'estava paralitzant i desmotivant a Barcelona", m'explica. Trobo significatiu que digui això l'autora de la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys . Cinc anys després, aquí ja no passen tantes coses, o no tan divertides.
Tiro Rambla avall. Tot just són quarts de dotze i no s'hi cap. Per Sant Jordi qui més qui menys s'espavila per escapar-se de la feina i passejar entre la gentada, però m'assalta un dubte: em pregunto quin percentatge de vianants no s'ha hagut d'escapar d'enlloc, ara que tenir feina és un luxe. M'assalta un segon dubte: potser m'he creuat amb la Marta Rojals i no l'he reconeguda. Perquè, de fet, no l'he vista mai: l'escriptora revelació del 2011 no es deixa veure. "Suposo que el que faré és treballar i anar a fer un tomb per les paradetes, mirar l'ambient, els colors, la cara que fan els guiris...", em diu via Facebook l'autora de Primavera, estiu, etcètera .
En una parada d'ERC, l'Alfred Bosch firma exemplars de l'assaig I ara, què? Abans de ficar-se en política, recordo que firmava novel·les. "Signar llibres polítics té dos grans riscos -admet-, que et pengin la llufa d'embaucador, i que podries acabar fent honor a aquesta llufa". Qui sap si per la llei de vasos comunicants, l'eurodiputat Raül Romeva s'ha estrenat com a novel·lista.
Comento a la megaeditora Ester Pujol que centraré la crònica en els escriptors que no firmen. "Llavors no parlis de cap dels meus!", m'ordena. No ens hem entès: no em refereixo als pobres que fan guàrdia rere una pila d'exemplars esperant que se'ls acosti algú ni que sigui per demanar-los l'hora, sinó als que s'ho miren com a espectadors. "Cada any em dic: segur que l'any que ve signaré. Ja fa vuit anys que m'ho dic, però torna a arribar Sant Jordi i encara no tinc llibre nou per firmar. Sort que ja m'agrada seguir els col·legues", em confessa l'Ada Castells durant el dinar a peu dret que ofereix el Grup 62 a la terrassa de l'Hotel Condes de Barcelona. Som un sector de morts de gana: tot déu (inclòs el conseller Ferran Mascarell, que també era a l'esmorzar del Regina) ha vingut aquí a acontentar l'estómac de franc.
Fa anys Jordi Coca va decidir que no jugava a ser un autor mercaderia, i que si algú volia un autògraf passés per casa seva a buscar-lo. La casa li va quedar petita, entre lectors i periodistes. "Des d'aleshores no havia tornat a signar, però avui ho faig a dos llocs, perquè amb la crisi...".
Sánchez Piñol creu que Sant Jordi és el millor dia de l'any fins que publiques el primer llibre. Jo ho matisaria: és el millor dia de l'any si no aspires a publicar llibres, sobretot si tens qui te'n regali (amb un petó de propina). Però el del 2012 em reserva una alegria: a la Rambla Catalunya topo amb una cua eterna, com la que hi havia per entrar a la Generalitat. Em temo el pitjor: deu haver-hi l'Ana Obregón, o el Mario aquell. I no. Resulta que la gentada fa una hora llarga de cua per obtenir una dedicatòria de Jaume Cabré. Definitivament, no està tot perdut.
