Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

La nòmina del gener depèn del Congrés

DescobrimentEl president va anar ahir amb les seves filles a Kramer Books, una deliciosa llibreria de Washington, de les de passar-s'hi hores. A la cistella presidencial hi havia 'Baixada al caos', d'Ahmed Rashid, o com els EUA estarien perdent la guerra contra el terrorisme a l'Afganistan i al Pakistan. Apassionant. Què hi descobrirà Obama que no sàpiga pels serveis d'intel·ligència?

Segur que el nom de Gutzon Borglum no els dirà res, però a aquest escultor nascut a Idaho el 1867, fill de danesos mormons, li devem que des de fa 70 anys els colossals rostres de George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln mirin el món amb la serenor de la immortalitat que els proporciona el seu setial excavat a la roca del Mount Rushmore, a Dakota del Sud.

Les obres van durar 14 anys però més de la meitat del temps van estar aturades per falta de diners. El mateix Borglum va haver de buscar finançament a les portes del Congrés, on, en plena depressió post-29, els congressistes tenien altra feina que votar una assignació per esculpir unes cares de 18 metres en unes muntanyes dels Sioux.

Però per Borglum, americà volia dir gran. I se'n va sortir. Quan Franklin D. Roosevelt va visitar el monument el 1936, sense baixar del cotxe -per dissimular la seva pòlio a les cada vegada més freqüents càmeres dels cinematògrafs- va dir: "Me n'havien ensenyat fotografies, però fins que no ho he vist per primera vegada fa deu minuts, no he captat tota la seva magnitud, i sobretot, la seva importància. Tant de bo d'aquí deu mil anys els nostres descendents pensin de nosaltres que ens hi vam deixar la pell cada dia i cada generació per preservar una terra decent on viure i una forma de govern decent sota la qual viure".

No caurem en l'error d'afirmar que aquells temps van ser millors, perquè els discursos grandiloqüents i les misèries polítiques sempre han viscut al mateix replà, però estem travessant un temps en què, a força d'usar-la, la democràcia s'ha convertit en un instrument per imposar la victòria, i la imposició mai ha estat sinònim de decència.

Als anys 60, un president demòcrata va trobar vots republicans per crear una sanitat per a la gent gran. A l'actual Congrés dels EUA hi ha menys diàleg que en una pel·lícula muda, i el resultat és que avui té un suport popular com el de Nixon després del Watergate o el de BP amb el vessament de petroli al golf de Mèxic. I apunta a pitjor, perquè està a punt de començar una nova representació del conegut melodrama Deixem-ho pel darrer dia.

El Congrés ha de votar aquesta setmana quant s'ha de retenir de la nòmina dels treballadors per pagar-se la pensió, un 4,2% o un 3,1% com proposa Obama. La rebaixa, que seria la segona consecutiva, i que ha estat oportunament proposada per la Casa Blanca quan falta menys d'un any per a les eleccions, estalviaria a una família mitjana uns mil dòlars d'impostos l'any. La diferència es cobriria amb un lleuger augment d'impostos a les rendes molt altes. Igualment, el Senat ha de votar la continuació del subsidi d'atur per als aturats de llarga durada. La posició republicana és granítica: no a cap pujada d'impostos, perquè els que guanyen més són els que creen els llocs de treball (ja fa 10 anys que a les rendes altes se'ls apliquen les exempcions de l'època Bush i l'atur és al 9%).

Seguir el guió

Les normes del melodrama congressual dicten que el vot serà negatiu, i així, amargada la festa al personal, s'arribarà a un acord creatiu just abans de Cap d'Any, si no és que la imminència de l'any electoral aconsella al bàndol republicà un "com pitjor, millor", i les classes mitjanes (o el que en quedi) hagin de gratar-se la butxaca el 2012, i els aturats, quedar-se sense subsidi. Per massa congressistes el fet que l'objecte de la votació afecti a tothom actua més com a oportunitat per fer unes hores de televisió de franc que com un estímul a la responsabilitat.

Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln es miraran aquesta i un milió de votacions més, però no amb la serenor de la immortalitat i "bla, bla, bla", sinó que si s'hi fixen, veuran que se'ls escapa el riure, mentre murmuren entre dents: "No és això, companys, no és això".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT