Publicitat
Publicitat

El nou Mur de Berlín

Aquesta Europa de discursos, de moments "històrics", de dissertacions sobre democràcia i lliçons de solidaritat no va tenir cap mania de comparar les revoltes àrabs amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Els grans titulars, l'etiqueta visual de l'efecte dominó, obviaven no només que sota l'epígraf "món àrab" s'hi amagaven realitats molt diferents, sinó també que la Unió Europea d'avui ja no té el mateix compromís amb la història. Aquesta UE es mou avui per una idea equivocada de supervivència.

La caiguda del Mur va conduir Europa a l'ampliació més important de la Unió, a la reconciliació del continent. Les revoltes al nord de l'Àfrica han estat, en canvi, l'excusa per aixecar una mica més els murs de protecció d'una UE que, tota sola, amb l'argument de suposades amenaces exteriors -terroristes, econòmiques i de cohesió social-, ha començat a desmuntar alguns dels grans compromisos polítics i socials de les últimes dècades.

Com explicava la setmana passada a Barcelona l'expert Mark Leonard, el 1989 la democratització i l'occidentalització dels països immersos a reescriure el seu present anaven en la mateixa direcció. Les revoltes àrabs no només pretenen acabar amb els règims dictatorials i corruptes que han ofegat aquests països durant dècades, també tenen un punt d'emancipació d'aquest Occident que va abraçar i subvencionar les dictadures repressores. Aquestes futures democràcies ja no veuen la UE com el model a seguir.

És una altra Europa

La primavera àrab ha topat amb l'hivern europeu. Allà on el 1989 la UE hi va veure una gran oportunitat per a la democràcia, avui hi veu un desafiament demogràfic. Quan el Berlín Est i l'Oest van obrir una primera porta, o quan Hongria va trencar una part del mur fortificat que la separava d'Àustria, els europeus d'aquesta banda del Teló d'Acer esperaven els de l'altra banda amb els braços oberts. Tothom -uns més que altres- va ser conscient del sacrifici que calia fer per tancar ferides. L'ampliació a l'antiga Europa soviètica va ser la confirmació que la UE havia de créixer fins a consolidar l'abast continental que li pertocava.

Avui la Unió paga el preu d'aquell creixement sobtat i mal digerit, de la crisi que amenaça l'estat del benestar i de l'expansió d'un populisme que s'ha fet fort amb el silenci d'una classe política poc valenta.

Per tot plegat, avui, el trencament de l' statu quo a l'altra banda del Mediterrani ha provocat l'efecte contrari. Sense líders "de confiança" al poder en uns països que hem utilitzat però no hem entès, ha arribat el moment de tancar la porta amb pany i clau. Fins i tot el deute històric de rebre els països de l'antiga Iugoslàvia a la UE ha quedat traspaperat entre un munt d'altres prioritats més immediates i de més rèdit electoral a curt termini.

Als anys 90, la UE va acollir més de 600.000 refugiats de la guerra dels Balcans. Avui consideren que l'arribada de 25.000 tunisians a les costes d'un país, Itàlia, que té gairebé 59 milions d'habitants és "una allau" migratòria. I els països del nord amb l'índex d'immigració més baix de la Unió són els que propugnen la fi de la solidaritat i reinstauren fronteres amb la demagògia del "turisme criminal". Ara és la UE qui està aixecant un nou Mur de Berlín. Un nou Teló d'Acer que separarà dos móns a banda i banda del Mediterrani.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT