THE NEW YORK TIMES / TRÍPOLIEls milicians asseguraven que tenien bones intencions: van assaltar la base d'una altra milícia per rescatar una dona segrestada. Quan el foc va callar, l'escena era tan caòtica com la revolució de Líbia: un govern amb una autoritat que no va més enllà de les seves oficines, milícies armades plenes d'arrogància i civils amb una paciència al límit, que s'esvaeix amb cada tiroteig. Després de rescatar la dona, comença el saqueig.
"D'aquí no en surt res!", va cridar un dels milicians, intentant imposar l'ordre. No va servir de res. Una capsa de granades, metralladores oxidades, ampolles d'aigua i un aquari perillosament recolzat en un ciclomotor. Homes d'una mitja dotzena de milícies es van endur el botí disparant a l'aire. Es van barallar pels cotxes robats i disparaven als vehicles si no aconseguien emportar-se'ls. "Això és la destrucció! -es va queixar Nouri Ftais, un comandant de 51 anys-. Estem destruint Líbia amb les nostres mans!"
El país que va ser testimoni de la revolució més radical del món àrab s'està enfonsant. Passa el mateix amb la seva capital, on ha tornat una normalitat aparent després dels caòtics dies de la caiguda de Trípoli a l'agost. Però ningú consideraria normal una ciutat on fa dues setmanes un grup de milicians van torturar fins a la mort un exdiplomàtic, on centenars de refugiats considerats lleials a Gaddafi esperen sense esperança en un camp i on un alt càrrec del govern va assegurar que "la llibertat és un problema".
"Una part de la realitat que vivim és aclaparadora -reconeixia Aixur Xamis, assessor del primer ministre interí, Abdel-Rahim al-Kib-. Però tenim la boja idea que podem vèncer-la". Encara hi ha optimisme a Trípoli, entre altres coses perquè el país s'assenta sobre una gran quantitat de petroli. Però el govern d'Al-Kib, format el 28 de novembre, s'ha vist virtualment paralitzat per rivalitats que l'han forçat a repartir el poder basant-se en regions i personalitats, per les expectatives irrealitzables que la caiguda de Gaddafi portaria prosperitat, i per una impotència tan marcada que l'exèrcit nacional funciona com una milícia.
Govern paralitzat
Poca cosa podia fer el govern quan el malestar va desembocar el mes passat en enfrontaments a Beni Ualid, l'antic bastió de Gaddafi, i entre els pobles de les muntanyes Nafusa, on lluitadors rivals que es reivindicaven representants de la revolució s'enfrontaven amb armes, granades i artilleria. "És un govern fet per una crisi, i és una crisi de govern -deia Xamis-. És impossible respondre a tots els fronts oberts".
La legitimitat continua sent la qüestió més urgent en la Líbia revolucionària. El govern espera que les eleccions del maig o juny aconsegueixin el mateix que a Egipte i a Tunísia: transmetre autoritat a un cos electe que pugui saber-se representant de la voluntat popular. Però la realitat de l'Iraq segueix sent un contrapunt. Allà les eleccions celebrades després de la invasió nord-americana han eixamplat les divisions tan perillosament que han desencadenat una guerra civil.
Alguns funcionaris libis han perdut el seu salari durant un any, i Xamis reconeix que el govern no sap com canalitzar prou diners a l'economia per portar millores visibles al carrer. Els habitants de Trípoli es queixen de la falta de transparència en les decisions governamentals. Els ministeris encara semblen paralitzats per la tendència instal·lada durant la dictadura gaddafista d'ajornar totes les decisions i delegar-les als superiors.
"No a la discòrdia"
Líbia s'enfronta a una diversitat negada per Gaddafi amb tanta vehemència que fins i tot va intentar fer creure a la minoria amaziga que eren àrabs. La revolució fa ara demandes que demostren el seu temor a una fractura social. "No a la discòrdia" i "No al tribalisme", declaren els eslògans dels cartells que adornen els carrers.
Les milícies han demostrat que són la pitjor de les seqüeles de la revolució. Tot i que se n'han desmantellat la majoria dels controls a la capital, continuen sent formacions fortes. Un investigador de Humans Rights Watch estima que hi ha 250 milícies a la ciutat costanera de Misurata, que va ser l'escenari de la batalla més ferotge de la revolució.
Els ciutadans diuen que alguns combatents han intentat preservar la llei i l'ordre enmig del desemparament governamental. Les milícies de Zintan i Bengasi intenten protegir un camp de 1.500 persones expulsades de les seves cases per combatents de Misurata, acusats d'ajudar Gaddafi durant l'assalt a la ciutat.
Bashir Brebesh, un neuròleg resident al Canadà, denuncia que passa el mateix amb les milícies de Trípoli. El 19 de gener el seu pare, de 62 anys, antic diplomàtic libi a París, va ser sotmès a un interrogatori per part de les milícies de Zintan. L'endemà la seva família va trobar el seu cos en un hospital de la ciutat. Tenia les costelles i el nas trencats. Li havien arrencat les ungles dels peus. Tenia el crani fracturat i el cos mostrava senyals de cremades de cigarret. "S'imposen com a policies, jutges i botxins", diu el jove, de 32 anys. "¿No han tingut prou dignitat per limitar-se a disparar-li un tret? -preguntava-. És monstruós, ¿han disfrutat sentint-lo cridar?"
El govern ha reconegut la tortura i les detencions, però també afegeix que la policia i el ministeri de Justícia no són capaços d'aturar-ho. "Les xifres de detinguts que apareixen morts són alarmants i van en augment -va dir Peter Bouckaert, director d'emergències de Human Rights Watch, que ha estat treballant sobre el terreny durant l'últim mes-. Si això passés en qualsevol dictadura àrab, hi hauria moltes més protestes".
