Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'EUROPA

La nova Europa de l'euro

Assistim al naixement d'una nova Europa. Ho fa al més pur estil comunitari, amb fòrceps, després de discussions de matinada, amb el drama del trencament i l'amenaça de la crisi. Ho fa obligada pel cap i no pel cor. Amb un anunci de futur que encara s'ha de transformar en una nova unió real. És un camí incert, ple d'interrogants que poden portar noves desercions i inestabilitat política. Però divendres, a Brussel·les, es va obrir una nova pàgina de la història europea, que pot acabar en un fracàs absolut o bé convertir-se en la unió política i econòmica més important que s'hagi forjat fins ara. Tot és possible.

El 9 de desembre van caure molts tabús. Es va trencar el consens que havia condemnat la UE a la imposició constant del mínim comú denominador. Es va enterrar la idea que aquesta Unió s'ha de construir a mida de tothom. Es va deixar anar el llast d'aquells que es van construir una UE a la carta i ara impedien avançar l'eurozona per protegir l'exclusivitat del seu mercat financer. El canal de la Mànega s'ha convertit en un oceà, i enmig hi ha una Gran Bretanya a la deriva descol·locada en les noves relacions transatlàntiques. Els Estats Units necessiten que l'euro se salvi, i dimecres a la nit Barack Obama no va trucar a David Cameron per demanar-li ajut, sinó a Angela Merkel. L'última gira europea del secretari del Tresor nord-americà, Timothy Geithner, va començar per Berlín. Però per al primer ministre britànic el poder de la City en aquest món financer global bé val un trencament amb la Unió Europea. La City de Londres ha estat l'excusa perfecta per a un canvi profund en la política europea del Regne Unit. Ha estat la victòria de l'euroescepticisme.

L'Europa dels estats

També la Unió Europea necessita refundar-se, però potser no amb el disseny de Nicolas Sarkozy. Fa anys que la Unió està condemnada al fracàs perquè aquest projecte pensat per als 6 estats fundadors ja no encaixa en la nova realitat. Les seves institucions han guanyat poder mentre perdien efectivitat. Però el camí encetat en la cimera de Brussel·les va en contra de tota l'arquitectura europea que s'ha construït durant mig segle. No és l'Europa federal que vol Alemanya. És el triomf de l'Europa dels estats. És un acord entre governs que avancen sense tenir en compte les institucions comunitàries que fins avui han exercit de contrapès o de guardianes del bé comú.

Els dos principals inspiradors dels acords de la cimera, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, -amb tota l'eurozona que els segueixi- tenen entre mans la responsabilitat de no carregar-se el projecte que els ha portat fins aquí. Volen liderar i ara, a més, ho faran sense coartada. Tots els caps d'estat i de govern europeus que durant dècades han utilitzat Brussel·les com a boc expiatori per imposar mesures impopulars sobre la ciutadania, ara ja no podran culpar la Comissió Europea d'allò que decideixin. Ells són el nou projecte, els que dictaran les normes. Els que es volen reunir cada mes per controlar la nova unió fins al mínim detall. Aquest nou directori no ha previst encara com es relacionarà amb la Comissió Europea i ni tan sols ha previst quin paper podrà jugar el Parlament Europeu en tot això. Tot està per fer. Però, si es fa bé, l'eurozona haurà fet un salt endavant molt important.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT