Publicitat
Publicitat

EL FUTUR DEL FINANÇAMENT

Les associacions de veïns metropolitanes es van negar a pagar el rebut de l'aigua fins que es va canviar

Els objectors fiscals que van guanyar

No cal remuntar-se al tancament de caixes del 1899 per trobar un episodi d'insubmissió fiscal a Catalunya. L'últim va ser durant la dècada dels noranta del segle passat, sobre el rebut de l'aigua, i va acabar amb victòria dels que el van organitzar. El debat sobre l'objecció fiscal torna a estar d'actualitat després que dilluns passat el posés damunt la taula Òmnium Cultural com a mètode de lluita contra el dèficit fiscal si el Govern fracassa en la negociació del concert econòmic.

La Conferderació d'Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc) va organitzar una protesta contra l'augment del rebut de l'aigua a partir del 1991, que es va anomenar "la guerra de l'aigua", per la intensitat i la capacitat de mobilització que va tenir la campanya. En aquella època els ajuntaments van crear un rebut de l'aigua del qual hi penjava de tot. A més de l'aigua, hi havia la taxa d'infraestructures, la taxa de sanejament, la taxa del clavagueram i fins i tot la recollida d'escombraries. Això va revoltar els veïns, que, liderats per la Confavc, van decidir deixar de pagar el rebut. No decideixen deixar de pagar l'aigua, sinó totes aquelles despeses del rebut que no són l'aigua, després que la Confederació, presidida aleshores per Alfredo Vela, encarregués un informe jurídic que avalés la viabilitat de la proposta.

Primer van obrir un compte corrent, en què els ciutadans ingressaven l'import només de l'aigua i l'IVA corresponent. Amb aquests diners, la Confavc es personava a Aigües de Barcelona acompanyada d'un notari i s'oferien a pagar el rebut només de l'aigua. La companyia ho rebutjava "per motius tècnics" i el notari en prenia nota. I així, una vegada darrere l'altra, any rere any.

Dos mil milions

La campanya cada vegada tenia més adeptes i al compte corrent hi va arribar a haver dos mil milions de pessetes. Finalment, Aigües de Barcelona no va poder aguantar econòmicament la pressió i l'any 1994 va acceptar cobrar el rebut només de l'aigua, sense la taxa ambiental i ni la de sanejament. A partir d'aquell moment, la Confederació pagava mensualment a Aigües de Barcelona el rebut, però fins l'any 2000 no va quedar resolt el conflicte legal, amb la mediació de Marta Lacambra i l'aprovació de la llei de l'aigua. Amb la nova legislació, el rebut cobrava l'aigua però queien altres despeses, com la taxa dels residus i la del clavagueram, tal com demanava la Confederació. També van aconseguir modular el rebut en funció del nombre de persones que viuen en un habitatge.

Van ser nou anys d'insubmissió fiscal i van arribar a participar-hi fins a 100.000 comptadors. "Tocàvem el xiulet i teníem 5.000 persones al carrer", recorda Vela, que considera que l'alt suport popular va evitar la intervenció judicial. Mentre va durar la campanya no hi va haver cap actuació en contra els seus responsables. L'únic que hi va haver va ser una inspecció fiscal d'Hisenda pels interessos que generava el compte corrent amb els dos mil milions de pessetes. "Ens van fer pagar el 25% dels interessos a Hisenda -explica Vela-, i la resta d'interessos ens servien per finançar la campanya, per llogar el Palau d'Esports del carrer Lleida i per organitzar les manifestacions". També hi va haver dues multes, per tallar les rondes de Barcelona en dues protestes, però intervenció judicial per haver fet objecció fiscal no n'hi va haver cap.

Un compte de la Generalitat

La proposta d'objecció fiscal que va fer Òmnium Cultural dilluns passat té molts punts en comú amb la que en el seu dia va fer la Confavc, perquè també inclou l'obertura d'un compte corrent on els ciutadans dipositarien l'import dels seus impostos. Aquest compte l'hauria d'obrir la Generalitat, perquè segons els informes que ha fet Òmnium, això permetria al Govern certificar que havia rebut els impostos per part dels contribuents catalans i en teoria aquests no cometrien cap frau. La discussió o la picabaralla judicial es traslladaria entre el govern català i el govern espanyol. L'entitat que presideix Muriel Casals també compta que abans que els ciutadans, siguin les institucions catalanes, autonòmiques i locals les que es posin al capdavant de la campanya, per donar exemple davant la ciutadania. També preveu que empreses grans es podrien negar a pagar l'IVA a l'Estat i ho farien a aquest compte de la Generalitat.

Per evitar algunes crítiques que han aparegut, Muriel Casals ha volgut deixar molt clar que la seva entitat no promou l'evasió fiscal, sinó que tothom pagui els seus impostos, però els pagui a Catalunya per poder plantar cara a Madrid i eliminar d'una vegada per totes el dèficit fiscal que impedeix al país sortir de la crisi econòmica.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT