BarcelonaFa un any Catalunya estava en estat de xoc. A la crisi econòmica s'hi va afegir una forta andanada de deu jutges del Tribunal Constitucional (quatre dels quals, amb el mandat caducat) contra l'autogovern en aspectes sensibles com la llengua i els símbols. Una majoria de ciutadans van sentir una immensa ràbia quan van constatar que el que havia de ser un salt en l'autogovern, l'Estatut del 2006, forjat després de dos anys esgotadors de dures negociacions i retallades polítiques a Barcelona i a Madrid, es convertia en un autogol amb passatges humiliants com l'afirmació que la ciutadania catalana "és una espècie de gènere de la ciutadania espanyola".
La societat civil, que feia mesos que temia un obús com el que va llançar el TC el 28 de juny del 2010 després de quatre anys de deliberacions viciades, va reaccionar de pressa i els partits de tradició catalanista i el govern tripartit s'hi van sumar. De la confluència d'indignacions i il·lusions per dir prou en va sortir la manifestació del 10 de juliol, liderada per Òmnium. Només el PP, autor del principal recurs al TC, i formacions espanyolistes minoritàries en van quedar al marge mentre acataven raonablement satisfets la sentència i es feien seu l'Estatut.
La del 10-J va ser una marxa multitudinària (més d'un milió de persones) i colorista que va atapeir el passeig de Gràcia i els carrers de la vora i que arribava precedida del millor i el pitjor de la política catalana. D'una banda, un esperit unitari representat per tres presidents de la Generalitat i tres del Parlament a la capçalera acomboiats per la societat civil. I de l'altra, discussions sense suc ni bruc sobre el protocol i el lema (finalment es va mantenir, tot i que amb una visibilitat menor de la prevista, "Som una nació. Nosaltres decidim") i fins i tot un intent d'agressió al president Montilla al final de la marxa.
La manifestació, que el PSC i sectors de CiU i ICV van voler ancorar en la defensa estricta de l'Estatut (Zapatero va prometre una operació de rescat amb lleis orgàniques de la qual, un any després, res ha sortit i res s'espera), va valdre's de la immensa capacitat de mobilització del catalanisme i va acabar sent una demostració de força de l'independentisme. Els convençuts que l'Estatut del 2006 era l'últim, que estava invalidat i que la personalitat nacional de Catalunya s'assegurava amb l'estat propi van ser els que més es van fer sentir. El 10-J arribava després de centenars de consultes sobiranistes, que havien començat a Arenys de Munt el 13 setembre del 2009 i que van acabar un altre dia 10, en aquest cas el de l'abril del 2011, a Barcelona amb una notable participació ciutadana. Una efervescència que bevia del fracàs del somni d'encaixar Catalunya a Espanya, que el catalanisme ha perseguit amb tàctiques ben diverses des del segle XIX.
Indignació amb el TC
Al davant, una Espanya amb una opinió pública i uns partits, el PSOE i el PP, que aquell dia asseguraven escoltar però que, a l'espera que Mariano Rajoy faci un gir copernicà i Alfredo Pérez Rubalcaba detalli la seva solució per resoldre l'encaix català, no han revisat res. La sentència del TC va indignar els catalans però és fruit de la por d'Espanya. És el mirall gairebé perfecte del temor de l'Estat i els seus poders a assumir la seva pluralitat, que era la pedra filosofal de l'Estatut. L'endemà de la manifestació els partits d'un Govern que feia mans i mànigues per semblar unit i CiU es van reclamar hereus del passeig de Gràcia i es van comprometre a representar-lo a les urnes. Un any després, Catalunya segueix en l'atzucac. Les eleccions del 28 de novembre van recollir la pulsió de canvi, però el salt en l'autogovern (el dret a decidir de Mas) espera, com a mínim, que hi hagi un nou executiu a Madrid que permeti plantejar reivindicacions d'ampli consens social com el pacte fiscal. CiU intenta endreçar l'administració i, en part per la desorientació del PSC i ERC, ha triat l'opció còmoda, començar a fer el camí amb el PP malgrat la seva ofensiva contra la llengua en tots els territoris de parla catalana. Són pocs els dirigents de la federació que esperen un Rajoy molt diferent d'Aznar. "Ara no és com el 1996 i el que valia aleshores, ara ja no val. L'Estatut ha dut molta gent al sobiranisme i no hauríem de mirar cap a una altra banda", resumeix un conseller del Govern.
De moment, ahir el president Mas demanava eleccions anticipades convençut que és el que convé per barrar el pas a una majoria absoluta del PP que acceleraria els temps. En tot cas, la resposta efectiva dels polítics catalans al 10-J encara espera. La remor, però, se segueix sentint i el sediment del que va passar avui fa un any al passeig de Gràcia és dels que fa gruix i desaconsella cometre vells errors.
