Un país de saludats
La llegenda urbana diu que Jordi Pujol coneixia personalment tots els catalans pel seu nom i cognom. Artur Mas, continuador de l'obra pujoliana (però sense Pujol -Jordi-), va començar ahir a presentar-se. Va passar quan ja s'havia fet totes les fotos possibles, amb la família pròpia, amb la família Rakosnik, amb els amics de Vilassar i amb qui passava per allà. De sobte, va agafar la mà de la seva dona i, com dos nuvis acabats de casar enfilen la porta de l'església per rebre una pluja d'arròs, van enfilar l'escala noble del Palau de la Generalitat en direcció al carrer. Eren les dues del migdia i a plaça encara hi resistien unes 500 persones (bàsicament les que no havien quedat prèviament congelades amb els 3 graus de temperatura que hi havia allà al matí). Mas va saludar a tothom resseguint el perímetre dibuixat per les tanques de seguretat. Un per un (i una per una).
De bracet fins a la porta
Però abans d'aquesta imatge, la jornada havia tingut altres moments. Com quan un convergent de la vella guàrdia, mirant-se el Pati dels Tarongers amb cara de retrobar un paisatge, va dir: "Feia 7 anys que no el trepitjava". Un altre que tenia al costat reblava la cosa: "I jo fa 7 anys que no trepitjo Catalunya Ràdio". Saludem, doncs, l'alternança, la que va permetre un moment impecable com a país: el que es va produir quan Mas va acompanyar Montilla a la porta de Palau. Les pedres van pensar: "Mira, un altre que ve, un altre que passa... i nosaltres quedem". Sí, la història està plena de gent que arriba i de gent que se'n va.
De Rato a Prenafeta
Bé, doncs ja que hi som, parlem de la gent que va arribar per la catifa vermella (per cert, l'enganxen a terra amb paper adhesiu per les dues cares; per això no fa bombolles). Tenim l'apartat "de vegades veig morts", amb unes aparicions molt comentades (no donaré noms per celebrar que fa temps que cap friqui se'm querella). Tenim l'apartat "sorpreses sorpresives" amb presències com les de Rodrigo Rato, Rafael Anson (germà de l'Anson que porta una rata morta al cap), Anxo Quintana (aquell del BNG) i... tatxan!... Lluís Prenafeta!!! El que pagaria jo per saber què pensava Prenafeta mentre creuava la porta, pujava les escales, escoltava Mas, recorria el Palau... I, finalment, l'apartat "és a mi?", del qual va ser protagonista el cardenal Lluís Martínez Sistach. Quan va arribar a la catifa, la plaça va començar a aplaudir. Va adonar-se que no era passió cristiana quan, en comptes de "Sistach al Vaticà", la gent va començar a cridar "Mas president". Sí, ho ha endevinat, Mas arribava darrere seu.
Però abans de tot això, la imatge havia estat una plaça de Sant Jaume a les 10 del matí presa pels Mossos d'Esquadra (preparant el dispositiu de seguretat) i per TV3 (preparant la retransmissió televisiva). Gran metàfora d'un país que quan Pujol va començar a aprendre's els noms dels ciutadans no tenia ni policia ni mitjans de comunicació públics. I des de llavors ja n'han arribat 4 i n'han marxat 3.
