Publicitat
Publicitat

Amb els papers del PSUC a les mans

Escric amb alguns dels papers mal anomenats de Salamanca al davant. Els he rebut, en nom del PSUC i ICV, fa poques hores de mans del conseller de Cultura a l'Arxiu Nacional de Catalunya. He vist l'emoció en el rostre de les filles d'Antoni Rovira i Virgili, de Josep Pàmies i de Pau Romeva quan els han lliurat llibres i documentació dels seus pares.

Els seus sentiments són lògics i personals. Però la meva emoció és col·lectiva, és per delegació de milers i milers de militants del PSUC i les Joventuts Socialistes Unificades que van veure trencades les seves vides i com eren robats a punta de fusell els seus carnets i les seves anotacions.

Puc mirar avui convocatòries de reunions, amb noms i cognoms, enviades l'any 1938; un llibre d'actes del subgrup de metges del PSU, comprat al carrer Pelai de Barcelona l'any 37, o centenars de fitxes de mobilització de militants per a l'Exèrcit Popular Regular. La relació dels més de vuit mil documents requisats al PSUC mostren la voluntat dels elements franquistes que els van confiscar: la repressió brutal i personalitzada dels que havien donat suport a la Generalitat republicana. És el mateix cas d'altres organitzacions que també han rebut els seus papers: UGT, CNT, ERC, però també el Col·legi d'Advocats de Lleida i la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur.

Difícil d'entendre

Si li expliquéssim a algú, de França, Alemanya o Itàlia, que hem rebut els papers requisats pel franquisme trenta-cinc anys després de ser restablerta la democràcia no s'ho creuria. I també li costaria creure que hagi calgut la mobilització persistent de la Comissió de la Dignitat per aconseguir-ne el retorn. O que una quarta part dels documents catalans, i els del País Valencià, continuen a Salamanca. Potser si hi afegim que alguns pensen que tenien dret a guardar-los " por derecho de conquista " entendrà més bé el que passa avui a l'estat espanyol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT