Publicitat
Publicitat

Arcadi Oliveres recorda que construir el canvi vol temps

El pare que tots els acampats voldrien tenir

AStéphane Hessel se li atribueix la condició d'ideòleg de la indignació . Si busquéssim al país una figura que generés el mateix consens entre els indignats , ens vindria al cap el nom d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau. La majoria dels que han acampat a la plaça Catalunya consideren l'economista i activista un dels seus. És aquell pare que tots els indignats haurien volgut tenir. Un pare amb les idees clares, que no vacil·la quan parla d'un món més just i, encara més, que pot convèncer que un món més just és possible. Perquè els rebels que el temps no ha aconseguit estovar sempre causen admiració -sobretot entre els que no tenen arrugues-, tenint en compte que el més habitual és que els anys matisin les conviccions.

Oliveres es fa escoltar. No és estrany, per tant, que l'endemà de la manifestació que va omplir els carrers de la ciutat de milers de queixosos amb el sistema, hi hagués cua a l'Ateneu Barcelonès per assistir al cara a cara que va protagonitzar amb Vicent Sanchis. El periodista va ser un rival dialèctic notable en l'anàlisi de la indignació com a moviment de transformació social, però ja sabia que no s'emportaria la majoria dels aplaudiments, perquè el seu era un discurs menys complaent amb les protestes. En la primera intervenció, Oliveres va emular Hessel i es va posar el públic a la butxaca: "És estrany que no ens haguem indignat abans, perquè les coses s'han fet molt malament. Els governs només han obeït els mercats financers. Haurien de ser tots a la presó". Sanchis va introduir matisos: "No els demanaré que m'aplaudeixin, però els he de dir que no tothom ha actual igual. Seria injust que tots anessin a la presó. Hauríem de fer moltes presons". I va entrar en matèria: "Què passaria si acampés gent a la plaça Catalunya en nom de l'extrema dreta? No sé si tindríem la mateixa sensibilitat", es va qüestionar Sanchis sobre l'ús de l'espai públic.

La paciència que cal tenir

Quan els indignats es converteixen en objecte de debat en les converses de sobretaula, una de les primeres preguntes que fan els crítics és quan sorgiran propostes concretes del moviment. En altres paraules: fins quan es pot tenir paciència? Oliveres va oferir perspectiva: "Se'ls hauria de donar un temps de marge, potser fins a la tardor, perquè no es pot demanar a un moviment que té un mes de vida que faci la feina que els partits articulen en molt més temps". "M'agradaria que es concretessin propostes que aportin progrés social, i fins ara el progrés social s'ha aconseguit amb la democràcia representativa", va respondre el contrincant de l'activista.

El president de Justícia i Pau, que ha visitat 26 acampades arreu de Catalunya i creu que hi ha 30.000 ciutadans fidels a la causa, va marcar quin camí no s'ha de seguir: "Mai haurien d'esdevenir un partit polític, perquè el pitjor que li pot passar a un moviment social és que es converteixi en un partit". La discrepància va reaparèixer. Sanchis va ser clar: "El sistema polític no es pot relacionar sempre amb la corrupció. I ens hauríem de preguntar si algú està traient profit de tot això. Voldria saber si l'Estat es troba més còmode amb el moviment dels indignats que amb el que va passar el 10 de juliol de l'any passat". "La causa nacional i la causa social són complementàries", va rebatre Oliveres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT