Publicitat
Publicitat

Una petita esquerda al bipartidisme espanyol

Una de les característiques més importants del sistema de partits espanyol era la seva tendència, que semblava imparable, a la concentració del vot en les dues principals forces. Les eleccions d'ahir van trencar aquesta tendència i per primera vegada des del 1989 la suma de vots de les dues primeres forces ha caigut més de deu punts, des del 84,8% que van recollir el 2008 fins al 73% d'aquesta ocasió, situant-se en nivells semblants als del 1993.

Es tracta d'una dada remarcable perquè trenca la tendència, però algunes enquestes, i molts analistes, esperaven una caiguda més gran de la concentració del vot. I és que el context era especialment propici per a un retrocés del bipartidisme: un PSOE en caiguda lliure -amb una clara pèrdua de vots per l'esquerra des del gir copernicà en la política econòmica de Zapatero del maig del 2010-, i un moviment social que, entre altres coses, cridava explícitament a no votar a cap dels dos principals partits.

Sistema electoral

Si el bipartidisme espanyol ha resistit moderadament bé a un context que li era especialment advers és per diversos motius. En primer lloc, perquè en bona part de l'Estat està blindat per un sistema electoral que només en les províncies més poblades és fàcilment compatible amb el multipartidisme.

En segon lloc, perquè el sistema mediàtic espanyol, per tradició o intencionalitat, tendeix a fer invisibles les forces minoritàries d'una manera que no és habitual en altres estats del nostre entorn. A Itàlia, Alemanya i Portugal, per exemple, les formacions minoritàries tenen una presència més normalitzada als mitjans de comunicació.

Però segurament bona part de la responsabilitat d'aquesta resistència del bipartidisme espanyol recau en la incapacitat d'Esquerra Unida per aprofitar suficientment el context. En un principi, el creixement de la formació de Cayo Lara respecte al 2008 és espectacular, però si tenim en compte el context especialment favorable, els 8 diputats d'IU són un resultat decebedor. L'altre candidat que podria esquerdar el bipartidisme espanyol, UPyD, tampoc no sembla estar en disposició d'alterar significativament el mapa polític espanyol.

La formació de Rosa Díez es consolida a Madrid i es fa un forat en un País Valencià on el PP pràcticament no creix i el PSPV segueix en la seva particular caiguda lliure, però no s'entreveu com una amenaça seriosa al bipartidisme.

De fet, l'únic límit clar al bipartidisme espanyol no prové de la pluralitat interna del seu sistema de partits, sinó de la sòlida realitat que representen els sistemes de partits clarament diferenciats d'alguns territoris, singularment Catalunya i el País Basc. Si no fos pels 33 diputats dels nacionalismes no espanyols, el bipartidisme PP-PSOE seria molt més aclaparador. Espanya és, doncs, bàsicament bicolor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT