BARCELONAQuan arriba el fred més cru sempre hi ha qui es pregunta què se n'ha fet del canvi climàtic. No hi ha cap dubte sobre el fet que el planeta s'està escalfant en els últims anys, però que la Terra en conjunt guanyi temperatura pot provocar desequilibris que facin que precisament algunes regions concretes en perdin.
Si en un mapa posem el dit sobre Nova York i el movem en línia recta cap a Europa, segur que més d'un esperarà arribar a Londres, París o potser a Berlín, però el cert és que s'hi trobarà la península Ibèrica: la latitud de Nova York queda entremig de la de Lisboa i la de Barcelona. ¿Com és llavors que a Nova York un dia normal de febrer la temperatura cau fins als 4 graus sota zero i a Lisboa no es baixa dels 8 positius? La resposta la trobem en un corrent oceànic permanent que recull aigües càlides del Carib i les fa arribar fins a la façana atlàntica d'Europa.
Es tracta, en realitat, d'un tram del que s'anomena la cinta transportadora : un corrent oceànic global que fa la volta al planeta i que depèn de la temperatura i de la salinitat de l'aigua. Però des de fa uns anys la comunitat científica comença a témer que aquest corrent d'aigües càlides que suavitza els climes europeus es debiliti o s'interrompi i que, a curt termini i en ple escalfament global, la temperatura a bona part del continent baixi d'una manera clara i relativament sobtada. Això passaria si disminuís la quantitat de sal a l'oceà, és a dir, si augmentés el volum d'aigua dolça.
Fa poques setmanes un estudi d'un grup de científics britànics alertava que, des del 2002, el volum d'aigua dolça a l'oceà Àrtic ha augmentat en uns 8.000 quilòmetres cúbics, és a dir, un 10% de tot l'oceà Àrtic. Si tota aquesta aigua dolça arribés a l'Atlàntic Nord podria interrompre la cinta transportadora i el clima a Europa experimentaria un canvi força brusc en un termini de 10 o 20 anys. Segons la directora del centre de canvi climàtic de la Universitat Rovira i Virgili, Manola Brunet, l'estudi deixa clar que el més probable és que això no passi, i el grup d'experts en clima de l'ONU, l'IPCC, ja ha estudiat en diverses ocasions aquesta possibilitat sense donar-hi gaire importància. De fet, un informe de l'IPCC del 2001 sí que donava protagonisme a aquesta possibilitat, però un nou estudi actualitzat del 2004 quasi ja no en feia menció.
Preocupa especialment tot el gel que es pugui fondre de Groenlàndia, ja que conté molta més aigua dolça que, per exemple, el gel de l'oceà glacial Àrtic. Així ho explica el climatòleg i catedràtic de Geografia Física a la UB, el doctor Javier Martín-Vide, que alerta que no seria la primera vegada que al continent li passa una cosa similar. Fa uns 11.000 anys el clima a Europa va experimentar un refredament sobtat, l'anomenat Young Dryas , que va substituir, entre altres efectes, els climes boscosos escandinaus per tundres quasi sense vegetació en un una dècada. La hipòtesi més acceptada sobre aquell refredament és la interrupció del corrent càlid provinent del Carib.
Fred per a 20 0 30 anys
Segons explica el doctor Martín-Vide, és molt important entendre que l'oceà és una part més del sistema climàtic i que les alteracions que s'hi produeixin afecten directament l'atmosfera. Si es produís aquest canvi sobtat, probablement el període més fred no duraria més de 20 o 30 anys, el temps que trigaria el sistema climàtic a reequilibrar-se.
Què passaria al Mediterrani? És un mar amb una salinitat especialment alta i amb una connexió petita i estreta amb l'Atlàntic, cosa que fa difícil pensar que el Mediterrani notés gaire aquests canvis. Segons Martín-Vide, no es poden fer gaires pronòstics sobre si un canvi així conduiria a un clima més sec o humit. Manola Brunet té clar que si el corrent realment s'interrompés, el refredament a casa nostra també seria notable.
