Publicitat
Publicitat

TESTIMONI A LLORCA

"Dimecres el Viatger va poder contemplar ciutadans que caminaven esmaperduts, sense direcció"

Una pluja de pedres

És Múrcia, ni el Japó ni Haití. Llorca, 92.000 habitants. La ciutat que dista sols cent cinquanta quilòmetres d'Alacant, a poc més d'hora i mitja en vehicle, és la destinació coneguda des de Catalunya com al'origen del mític Talgo fins a Montpeller. El Viatger que arriba a aquella ciutat, després de passar per Múrcia i Totana, i s'endinsa per l'avinguda d'Europa i inicia l'entrada pel carrer Juan Carlos I, s'ha trobat en aquests dies un paisatge apocalíptic. No, no es trobarà amb el mulat d'Haití que caminava mig nu enmig de les escombraries. Tampoc no veurem imatges tan dantesques com aquelles; tot i així, dimecres passat el Viatger va poder veure ciutadans que caminaven esmaperduts, sense direcció, sense saber on anar. Fins i tot un càmera de televisió que estava emetent en directe es permetia fer la següent consideració: "La gent vagareja pels carrers com si foren zombis".

Sigui com sigui, el Viatger observarà un home amb calçotets que acabava de descobrir la seua dona morta per acció de les pedres i rajoles de l'edifici adjunt. O la mare abnegada que amb un instint propi de la nostra espècie va protegir amb el seu cos els seus fills petits. El Viatger ha pogut llegir que els nens encara no saben el que va fer la seua mare; mai podran imaginar la importància del sacrifici de la seua progenitora. Tampoc el patiment d'un pare que haurà de fer el cor fort per tirar endavant el dia a dia amb els seus fills quan aquests li diguin: "Per què va morir la mare?".

Lluny de casa

El que més l'impressiona és l'èxode de la població. Silenci, pols. Runa, sol. La gent de Llorca sembla haver emigrat, engolida per la falla tectònica que va recordar la seua existència. No volen tornar a casa. Encara mantenen en la ment el balanceig dels edificis per uns segons; no gaires, però que es van convertir en tota una eternitat. Quan arriba la nit, torna de nou l'angoixa. Impossible de moment tornar a casa. Una rèplica podria tornar-los a situar enmig de la desgràcia.

Així comença l'assumpció de la realitat: una part important dels habitants deuen haver perdut les cases i la faena, la seua vida. Hi haurà joves de divuit anys que recordaran que només guanyen 500 euros com a dependentes i que els seus pares són a l'atur i no sabran com reprendre el demà.

Anècdotes humanes infinites, angoixes amb nom i cognoms, amb xifres numèriques o sense. Drames individuals que esdevenen col·lectius en una societat que ha mostrat ser solidària i conscient del mal compartit.

Potser el Viatger recordarà aquestes imatges durant molt de temps perquè algunes les podrà contemplar de nou en els mitjans de comunicació. La premsa escrita se n'haurà fet ressò, malgrat el debat encetat sobre el respecte a la intimitat en situacions d'aflicció i dolor. El Viatger segurament pensarà que no era del tot correcte que s'haguera publicat la fotografia de l'home mort al mig d'un carrer de Llorca, amb les cames seccionades per acció del colp, mentre un policia nacional intenta alertar d'una fugida de gas i dos policies locals que lliuraven aquell dia intenten donar conhort a dues veïnes del carrer que acabaven de localitzar el cadàver d'una altra amiga en el mateix carrer.

Imatges polèmiques

El Viatger se sumarà així a la majoria dels lectors de l'ARA.cat que, segons les enquestes, han opinat que no s'usen aquest tipus d'imatges als mitjans de comunicació. El Viatger haurà de reconèixer, també sens dubte, la sang freda de l'artista gràfic, o siga, del fotògraf que ha presenciat l'hecatombe i que l'endemà del terratrèmol havia declarat, com un infant enjogassat: "Quan feia la foto no pensava en res. Continuava tremolant. Seguia oprimint una vegada i una altra el disparador de la càmera".

El Viatger també es preguntarà si un desastre com aquest es pot repetir tan a prop de casa. Sempre li havia semblat que tot passava en indrets molt llunyans. Ara entén el dolor i el patiment. L'ha presenciat. I tindrà la curiositat per saber si els edificis col·lapsats, encara que no siguin gaires, si haurien tingut en compte la normativa vigent per a zones d'alt risc sísmic. I en la resta d'edificis que en aparença els complien, no entendrà per què tantes parets, tantes cornises, tantes balconades, poden haver caigut.

Edificis dels anys seixanta

És cert que els responsables polítics i els constructors li diran que tot estava sota la legislació prevista, que era difícil de preveure un moviment tan intens i tan superficial, tan a prop de la ciutat. Però el Viatger haurà observat com la major part de les zones afectades eren construccions dels anys seixanta i setanta, quan la ciutat es resituava en la història, després de la segregació de la pedania de Puerto Lumbreras i enviava quasi sis mil habitants a l'emigració exterior.

El Viatger haurà localitzat així les majors destrosses, d'una banda, en el barri de La Viña; d'una altra, en l'eixample de Llorca, els barris de San Diego i San Cristóbal, que van compartir gairebé per igual les víctimes mortals. Aquí és on el Viatger haurà trobat la imatge més colpidora, la d'una jove de vint-i-dos anys embarassada de vuit mesos i mare d'una petita de tres. El mur en què descansava, a les faldes del castell de Llorca, va sepultar-la a ella i a tot el seu futur. El Viatger s'adona que ha de quedar-se allà, on la gent sembla haver perdut els seus projectes, les seues il·lusions. Ell, foraster com és, sap com a mínim d'on ve i on pot tornar. Els habitants de Llorca, la ciutat fantasma on es troba, no. Durant molt de temps recordarà els testimonis d'aquella pluja de pedres que va recordar a tothom on era la seua ciutat. Per sempre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT