La fortalesa europea té moltes vies d'aigua. L'arribada de 5.000 tunisians a l'illa italiana de Lampedusa i els problemes de Grècia per aturar un flux imparable de refugiats, confronten un cop més la Unió Europea amb una realitat que no pot canviar. Tant se val que Grècia es plantegi aixecar un mur en els 12 quilòmetres de terra ferma que la uneixen a Turquia. Tant se val que la Unió Europea hagi estat finançant autòcrates del nord d'Àfrica amb diners per al seu desenvolupament econòmic i social, amb l'esperança que també alimentarien el compromís d'aquests règims amb el control de l'emigració irregular. Ben Ali, Gaddafi o Mohamed VI ho saben bé. Però les realitats canvien, cap règim és etern, i no es pot edificar un mur gegant al llarg de tota la frontera comunitària.
Un canvi de realitats hauria de portar també un canvi de mentalitat i per tant de polítiques. La Unió Europea encara no sap com ha d'encarar el problema de la immigració, i el populisme fa la seva feina.
El ministre italià de l'Interior, Roberto Maroni, va acusar la UE d'actuar de manera massa lenta i burocràtica davant l'allau de persones arribades a Lampedusa. La comissió desmentia Maroni aquesta setmana assegurant que Itàlia havia rebutjat l'ajut europeu. El polèmic ministre de la Lliga Nord va oferir, en canvi, al govern de Tunísia l'enviament de tropes italianes i vaixells a les seves aigües per impedir la sortida dels immigrants. Una oferta "inacceptable" per als tunisians. I espero que també per als europeus. L'èxode massiu arribat a Lampedusa ha deixat en evidència una política europea d'immigració que només existeix sobre el paper.
Un altre mur de la vergonya
El Tribunal Europeu de Drets Humans va denunciar el mes passat les condicions de detenció dels milers de refugiats que s'apleguen als camps de la localitat de Filakio, al nord-est de Grècia. Una zona que s'ha convertit en la principal ruta d'entrada d'immigració irregular cap a la Unió Europea.
La crisi econòmica grega també va passar la tisora pel deficient servei d'atenció als refugiats, cosa que ha provocat una autèntica crisi humanitària, segons l'ACNUR. Les demandes d'asil s'amunteguen a milers per falta de personal per estudiar-les. Centenars de milers de persones, en una mena de llimbs legals, transiten pel país esperant fer el salt cap a un altre estat de la Unió Europea. No hi ha pràcticament assistència per als menors no acompanyats i molts viuen en la indigència o en el risc de caure en xarxes d'explotació o tràfic de menors. Aquesta és la situació que va retratar el relator especial de l'ONU sobre la tortura quan va visitar Grècia l'octubre passat. Afganesos, pakistanesos, iranians, somalis i marroquins s'apleguen en una de les fronteres més vigilades d'Europa, després que la intensificació dels controls tallés altres vies d'entrada a través de les costes espanyoles o italianes.
La pressió internacional va fer que Atenes replantegés la construcció d'un mur gegant en els 206 quilòmetres de frontera que la separen de Turquia i projecti ara alçar una tanca de tres metres d'alçada en els 12 quilòmetres de terra més polèmics. Una tanca com les de Ceuta o Melilla. Un mur a Filakio que només servirà per desplaçar aquests fluxos migratoris uns quilòmetres més al nord, cap a Bulgària. Sempre hi haurà una porta del darrere.
