DIRECTOR DE L'ARTS SANTA MÒNICAM'assabento de la mort d'Antoni Tàpies escoltant Ausiàs March. És impressionant descobrir que eren el mateix, amb la capacitat d'expressar el sentit d'una època a través de dos llenguatges tan diferents. Profundament humans, amb la força de saber parlar de tu a tu als déus, han il·luminat el sagrat i el profà, i ho han fet amb la matèria més pobra. Tàpies havia llegit molt March, sabia que per poder-te expressar has de girar el sentit: pur sentit comú. No és fins que escriu al revés que es troba a si mateix.
Ara fa poc el vaig veure, en ocasió del seu 88è aniversari. Li vaig comentar que ell era el doble infinit, que en fer els 88 perviuria sempre a través dels valors universals de la seva obra. Tothom pot reconèixer un Tàpies, que és un estil i un ideograma. Però, alhora, Tàpies té un sistema de llenguatge totalment obert, que demana la interpretació de qui el contempla, de qui rep el cop de força de la seva gestualitat. Interpretar-lo, llegir-lo i entendre'l és un compromís que has d'agafar.
I després hi ha una cosa ben senzilla: Tàpies era un artista català internacionalment reconegut, que havia fet de la catalanitat la seva universalitat. Havia trepitjat la terra i l'havia convertit en element demiürg. La malaltia li va provocar una crisi a través de la qual va entrar al món del misteri, fins a crear una obra que és síntesi entre el visible i el no visible.
Va aprendre el misteri a través dels llibres i també la racionalitat. El seu pare llegia poesia, el seu avi era un llibreter i editor. Va aprendre de les làmines de Jules Verge de la faldilla de la seva mare les imatges de la Revolució Russa. Acompanyat dels llibres d'art i de les il·lustracions de geografia i història natural, va captar el sentit de la imatge. No feia distinció entre el llegir i el mirar perquè per a ell tot comunica. Ens ha ensenyat que la forma i el contingut són inseparables, que el dualisme contradictori no funciona, sinó que el necessitem. Per això negava el valor de l'acadèmia i feia combat en contra de la pintura llepada i dels realismes fotogràfics.
Als anys 40 va qüestionar la pintura de realisme per ser més real. Com la seva generació americana, va desconfiar de l'excés de racionalisme que havia portat, amb la veritat extrema a Europa, a l'assassinat dels seus conciutadans. Van mirar cap a Orient i la filosofia xinesa per aprendre la saviesa de la humilitat. Tàpies s'ha enfrontat també a dos grans coneixements: el religiós i el científic. De les religions, creia que se n'havia de triar el que era modernitzable i mai posar l'home al centre de l'univers, sinó el diàleg; i de la ciència, per damunt de l'asèpsia objectiva, li agradava la provisionalitat dels models de l'univers. I em va dir: "L'home no ha arribat a travessar les portes de l'infinit".
