Quan Grècia i Irlanda van començar a patir turbulències, el risc de contagi va infectar Espanya de manera gairebé automàtica. En canvi, un país com Itàlia, famós per la seva poderosa indústria però també pel desordre i per tenir el president més polèmic d'Europa, assistia tranquil·lament a l'espectacle malgrat que el seu nivell de deute duplica el d'Espanya. Però això s'ha acabat. Ara, Itàlia és possiblement la principal preocupació d'Europa a curt termini.
Tot i acumular un deute del 120% (el percentatge més alt d'entre els grans països de l'euro i perillosament proper al 140% de Grècia), Itàlia havia tingut un coixí durant tot aquest temps. La majoria del deute italià està en mans dels bancs i els ciutadans italians, cosa que ajuda a reduir la pressió, com demostra el cas del Japó. La tercera potència mundial té un deute públic que supera el 200% del PIB, un nivell incomprensible en l'àmbit europeu, on l'ortodòxia estableix que el deute no hauria de superar el 60% del PIB (de fet, Merkel i Sarkozy volen que les Constitucions dels estats europeus recullin aquesta norma). La clau és que al Japó, el 95% del deute està en mans japoneses i només un 5% en mans estrangeres. D'aquesta manera, els mercats no poden pressionar el govern nipó.
El cas del país presidit per Silvio Berlusconi no és tan exagerat. El deute italià controlat pels estrangers s'acosta al 53%, però s'ha anat fent tan gran (790.000 milions d'euros) que per ell mateix ja supera el total del deute públic espanyol. La prima de risc d'Itàlia i Espanya va disparar-se a principis de mes fins a fregar els 400 punts, cosa que implica un encariment dels interessos que aquests dos països paguen pel seu deute. Afortunadament, des d'aleshores la pressió s'ha relaxat, tot i que continua en nivells elevats (al tancament del mercat de divendres, Itàlia estava en 285 punts i Espanya en 290 punts), però això no vol dir que el risc hagi desaparegut.
Itàlia, de fet, afronta un gran repte de manera imminent: el mes vinent li venç deute valorat en 70.000 milions d'euros, una quantitat que equival a una mica més del 10% del seu PIB. Segons José Carlos Díez, economista en cap d'Intermoney, si Itàlia no pogués pagar aquests diners es podria convertir en un nou Lehman Brothers. Un informe de JP Morgan publicat aquesta setmana considera "probable" que Itàlia es quedi sense diners el mes vinent.
Col·laboració del BCE
A principis d'agost, quan els mercats més pressionaven Espanya i Itàlia, el Banc Central Europeu va donar un cop de mà comprant deute d'aquests dos països de manera massiva. El BCE es va gastar 22.000 milions i -tot i que no s'han publicat les dades oficials- alguns experts creuen que els diners es van destinar especialment a comprar deute italià perquè aquest és el principal foc que cal apagar a curt temini. Tant és així, que no es descarta que el BCE es vegi obligat a fer noves compres per tal d'evitar una fallida de l'Estat italià.
Les grans corporacions italianes ja han anunciat que no es desentendran dels problemes del seu país i s'han compromès públicament a comprar deute. Així ho van assegurar els dirigents d'empreses com Pirelli o Eni en una carta publicada al diari Milano Finanza . "Si Itàlia necessita la nostra ajuda, som aquí", s'hi podia llegir. I concloïen: "No ens quedarem sense fer res veient com Itàlia es queda sense diners".
Berlusconi es va veure obligat aquest mateix mes a aprovar un sever pla d'austeritat al qual s'havia oposat durant mesos malgrat la insistència del seu ministre d'Economia, Giulio Tremonti. Les mesures suposaran un estalvi de 45.000 milions i inclouen la supressió de províncies i ajuntaments, la creació del copagament sanitari i una pujada d'impostos a les persones amb més ingressos. L'economia italiana, que fa anys que viu instal·lada en l'atonia -durant la dècada prèvia a la crisi només va créixer un 1,6% de mitjana-, està a punt de passar la prova més dura en molt de temps.
