Publicitat
Publicitat

Avui pren possessió al Palau

Helena Rakosnik explica que Mas no ha canviat però que l’adversitat l’ha enfortit

El 129è president de la Generalitat, vist per la seva dona

"Això no et canvia, l’endemà no ets una altra persona. Les coses han anat molt bé, però tot ha de seguir igual: la nostra vida, la nostra parella, la nostra família… Hi haurà més parafernàlia, més seguretat, possiblement, però el que és bàsic ha de seguir exactament igual. Com que he tingut molt de temps per pensar-ho, ho tinc molt clar.”


És cert: Helena Rakosnik, la dona d’Artur Mas, ha tingut set anys per pensar-s’ho. Finalment, avui ell es convertirà oficialment en el 129è president de la Generalitat. Al seu costat, una dona que quan Mas va entrar en política a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1987 va decidir donar-li tot el seu suport: “Li vaig dir que endavant”. Va ser la primera d’una sèrie de decisions que s’han anat fent cada vegada més complexes a mesura que la carrera del nou president anava progressant. A la família Mas-Rakosnik tot es decideix conjuntament: “Quan hi havia decisions importants per prendre, sèiem tots dos al sofà i repassàvem tot el que crèiem que podia passar. Però mai havíem visualitzat això. Mai”, s’afanya a dir. “Recordo haver vist algun conseller amb la seva dona, o el president amb la Marta Ferrusola: jo tot allò ho veia a anys llum, a una enorme distància”.

L’evolució política de Mas ha anat escurçant aquesta distància. Per Rakosnik, el canvi més important es va produir quan el seu marit va ser nomenat conseller d’Obres Públiques l’any 95. “Va ser el gran canvi i el recordo amb molta il·lusió. Teníem uns quants anys menys i els nanos eren molt petits. Vaig pensar que em canviaria molt la vida i ara, amb la perspectiva, crec que no va ser així”. Després, la conselleria d’Economia, el càrrec de conseller en cap –“una època molt bona, amb molta responsabilitat”, explica–, “i després va arribar tot el tema del dofí i les eleccions. Li vaig haver de donar molt de suport”.


Alguns diuen que els set anys de travessa han anat molt bé a Artur Mas, que l’han fet més resistent, més humil. Helena Rakosnik té la seva opinió al respecte: “Ha canviat? Personalment, no, gens, en absolut; com a persona, tampoc. S’ha enfortit, això sí; també ha augmentat la seva capacitat de treball. Si li ha anat bé? Possiblement, en el terreny polític, ha après dels errors, però jo, de diferències, no n’he trobat cap; per mi és el mateix: més cansat, amb més cabells blancs... Però quan arriba a casa s’interessa per com ha anat el dia dels fills, pel meu, continua recordant totes les dates, continua trucant cada vespre als seus pares…”.


El pes de la responsabilitat

Ni Mas ni Rakosnik no han  tingut temps de pair la victòria ni d’assaborir-la: l’un, perquè pràcticament l’endemà mateix es va tancar per dissenyar, de forma gairebé artesanal i solitària, el seu proper govern. “El seu nivell d’autoexigència és molt alt”, diu la dona de Mas. Fidel al seu tarannà, que alguns han definit com a calvinista, Mas no es va permetre ni un segon de respir, no es va aturar ni un moment per contemplar el paisatge de la victòria. L’altra, l’Helena, perquè s’havia preparat tant per a la possibilitat –remota, però real– que aquesta vegada tampoc arribés el premi que encara no s’ho creu. “T’he de dir una cosa molt clara i sóc molt franca: jo m’havia protegit molt, per si les coses no sortien bé, o no tan bé”, explica Rakosnik. Les precaucions van apaivagar l’eufòria, transformant-la en una alegria cautelosa i íntima, sense escarafalls.

El que sí que comença a notar és el pes de la responsabilitat, perquè per primera vegada en la carrera política del seu marit, ara s’espera alguna cosa d’ella: “Hi ha una cosa que es pregunta tothom, i nosaltres, individualment: estaré a l’altura de les circumstàncies? Jo dic que seré la mateixa, però és clar, no sé què espera la gent de mi”.

A diferència d’altres països, a Catalunya el paper de la primera dama és difús i inconcret, i des de Marta Ferrusola fins a Ana Hernández, les dones dels presidents han hagut d’inventar-se la seva pròpia versió d’aquesta figura. “Jo sí que sé que no vull entrar en contradicció amb mi mateixa”, diu Rakosnik. I ho han parlat amb l’Artur. “Ell em dóna tota la llibertat, però sempre m’ha aconsellat que no deixi de treballar: creu que haig de seguir treballant, en la mesura que pugui, i que el paper que vulgui tenir ja me l’aniré trobant, si vull”. Helena Rakosnik, però, té algunes coses clares: que ningú esperi que es converteixi en la senyora que talla la cinta ni en la que fa discursos –“el polític és ell”, diu. “Ara, si vaig a una escola i m’he de posar a servir menjar als nanos, m’hi posaré. Jo vull seguir sent jo. Vull tocar de peus a terra”.


S’ha acabat tornar a casa a peu

Sobta la naturalitat amb què es pren les coses. La dona del president de la Generalitat va demanar vacances a la feina per poder ser amb Mas l’endemà de les eleccions, i també per acompanyar-lo durant els debats d’investidura de la setmana passada: “Jo tinc les vacances que té qualsevol empleat de l’empresa on treballo, no en tinc més”.


La situació ha estat així durant anys, tants com fa que Mas es dedica a la política. No es fan concessions de cara a la galeria, i tampoc se’n fan a títol personal. La sensació és que, ara, Helena Rakosnik s’aferra a la naturalitat de què sempre ha fet gala per mirar de processar i de rebaixar l’impacte de tot el que està vivint.
De moment, continuaran vivint al pis del carrer Tuset de Barcelona –“tot i que serà difícil”–, mantindran els vuits dies de descans a Fornells, si poden, –“vacances? ni me les plantejo. I les necessitem”– i miraran d’escapar-se per anar a esquiar el dia 1 de gener. Rakosnik es resisteix a acceptar els canvis i es dóna un temps per assimilar-los, però sap que arribaran: si realment vol acompanyar Mas en aquest viatge, les seves obligacions seran incompatibles amb la seva feina (a Transports Metropolitans de Barcelona). Ella ho sospita: “Sobre això, he deixat les portes obertes per parlar-ho i decidir-ho més endavant. Ara sóc prudent, sense cap decisió presa.”


Però els canvis ja els veia a venir de feia uns mesos: “Abans de les eleccions podíem tornar caminant a casa, com sempre hem fet. I jo li preguntava si les coses anaven bé, si això podríem fer-ho després. Ell em deia que possiblement ja no ho faríem, que hi hauria gent que ens seguiria, però que havíem de seguir trobant aquests moment per parlar ell i jo, si ens deixaven”.


Les intuïcions eren acurades. Arriben els canvis. Potser ara sí, deu pensar l’Helena, ara va de bo. Vertigen. La capa de responsabilitat que li pesa. Segurament Rakosnik comença a assimilar una idea que ja sabia: que la presidència, que fins ara era una fita, un punt d’arribada, en realitat és un nou punt de sortida. Tanmateix, té molt clar que en aquesta nova cursa potser ja no podran caminar sols com solien, però segur que podran continuar caminant plegats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT