ValènciaLa situació de calma i unitat aparent que es vivia a les seus del PP del País Valencià s'ha vist truncada amb la designació d'Alberto Fabra com a nou president de la Generalitat i el partit. Durant els vuit anys de mandat de Francisco Camps, l'expresident havia aconseguit que la pràctica totalitat de la formació, una potent maquinària amb gairebé 150.000 militants, tanqués files al voltant seu. Però amb la renúncia dels seus càrrecs, les diferents famílies del PP han començat la seva particular partida d'escacs per situar-se en una posició que els confereixi més influència sobre el nou líder.
Les tensions es van evidenciar la mateixa tarda en què Camps va dimitir. En les poques hores que van transcórrer entre que es va prendre la decisió i que es va anunciar, es van succeir infinitat de trucades entre alts càrrecs del PP i el cercle més pròxim de Camps per intentar col·locar els seus candidats al capdavant de la Generalitat i el partit, després que Rita Barberá digués que no. No obstant això, després que Génova proposés Fabra, tots els pesos pesants del partit (fins i tot els que creien en la inconveniència que la responsabilitat recaigués en l'alcalde de Castelló) es van apressar a mostrar-li el seu suport i a posar-se a disposició de treballar a les seves ordres.
Tots menys l'irreductible president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que no va tenir inconvenient a trucar al mateix Fabra per mostrar-li el seu empipament per haver-se assabentat per la premsa de qui seria el seu nou president. Rus li va fer veure la importància de la província que ell presideix, tant per afiliats com pels càrrecs electes que aporta al total del partit al País Valencià, i li va reclamar que comptés amb la seva opinió en el futur a l'hora de prendre decisions. Aquesta versió ha estat confirmada pel mateix Fabra, que va reconèixer que va ser un error no haver avisat algú "tan important" i que se n'hagués d'assabentar una vegada donada la notícia.
El desencontre entre Rus i Fabra no és més que una conseqüència dels moviments que l'última setmana s'han succeït a la seu del partit i al Palau de la Generalitat. Les diferents famílies han vist en aquesta crisi una oportunitat per apropar-se al nou president, fins ara un outsider en aquest tipus de conflictes, que no són nous i que el president va haver d'abordar de cara. Aquesta situació ha fet tornar a saltar les alarmes de la direcció estatal a Madrid, preocupada per la possibilitat que es reobri una lluita de poder que perjudiqui la campanya de Mariano Rajoy.
Cotino i Rus, els dos gallets
A Génova preocupa que després de trigar vuit anys a tancar les esquerdes que dividien el partit en dos sectors agrupats entorn de l'expresident Camps i el seu antecessor, Eduardo Zaplana, ja apartat de la primera línia, es pugui tornar a obrir l'escenari de lluita interna, que va tenir capítols sonats com la lluita pel control de la CAM, ja nacionalitzada. Ara, si es produís, la confrontació tindria com a actors principals els sectors liderats per l'ultracatòlic Juan Cotino, president de les Corts, i el mateix Rus, que amb el seu to populista encarna el poder municipal i té el suport de les bases.
Cotino ha estat la mà dreta de Camps durant tot el seu mandat. En un discret segon pla al govern fins al juny, ha estat fonamental en la confecció de l'ideari del partit i en la seva deriva catòlica ( el curita, li dien a Camps els cervells de la trama Gürtel que li ha arruïnat la carrera). Aquest fet ha suposat que l'ala més conservadora del partit, la que pertany a l'Opus Dei -del qual és membre destacat Cotino (a l'obertura de les Corts va provocar una forta polèmica quan va instal·lar un crucifix a la presidència)-, hagi guanyat pes. Aquest ascens, no obstant això, és vist per altres membres del PP com a perjudicial per al partit.
Entre la base i el sector Església
Això mateix, però en altres paraules, va ser el que Rus va intentar dir-li a Fabra, en una trucada en la qual, després de mostrar-li el seu empipament, li va prometre lleialtat però amb la condició que s'allunyi del sector democristià. El també alcalde de Xàtiva creu que la forma més fàcil d'evitar un enfrontament directe entre famílies és recolzar-se en les bases del partit i fer cas als que trepitgen el carrer cada dia, sense prioritzar els interessos de cap sector. Realment, aquesta declaració d'intencions amagava un ultimàtum: triar entre el favor de la base del partit controlada per Rus o el dels catòlics de Cotino.
Fabra s'enfronta, doncs, a un gran repte, que és el de conciliar els interessos de dos sectors forts i amb poder dins del partit si vol que, a diferència de Camps, un conflicte dins del seu propi partit no marqui bona part del seu mandat.
