Publicitat
Publicitat

Anàlisi

El principi d'una nova fase històrica

Mentre es multipliquen els detalls sobre el cost humà i econòmic de la catàstrofe provocada pel terratrèmol i el tsunami, resulta aventurat fer previsions sobre el futur del Japó, perquè encara cal resoldre completament la variable de la crisi nuclear. Tot i això, la situació d'alarma a la central de Fukushima I ha fet que molts es preguntin com pot disposar el país d'una indústria nuclear civil totalment desenvolupada -amb més de cinquanta reactors nuclears que proporcionen el 30% de la producció elèctrica-, sobretot donada la seva història contemporània.

La societat civil japonesa va patir les conseqüències d'un dels episodis més tràgics de la història de la humanitat amb el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, que van causar més de 250.000 víctimes. Des de llavors hi ha hagut un sentiment d'oposició a les armes nuclears en la societat civil. Aquesta al·lèrgia nuclear va crear un dels principals moviments socials de la història contemporània del Japó durant els anys 50 i 60, que es va institucionalitzar a nivell polític amb els anomenats tres principis antinuclears : no producció, no possessió i prohibició d'entrada d'armes nuclears al país. Aquests principis i l'oposició de partits progressistes i moviments socials no van impedir, però, que el govern desenvolupés una política nuclear energètica per a ús civil.

La crisi del petroli del 1973 va afectar directament un país netament dependent en energia que havia esdevingut un dels principals consumidors de petroli provinent de l'Orient Mitjà. Aquesta crisi i la segona del 1979 van provocar una escassetat de r ecursos energètics als mercats, amb la conseqüent pujada de preus. La indústria hi va respondre millorant l'eficiència del seu consum energètic, i el govern va decidir apostar per diversificar la producció d'energia i reduir la dependència amb la construcció de noves plantes nuclears. Es va passar de cinc reactors del període anterior a gairebé una trentena.

El moviment antinuclear no va reaccionar de manera gaire significativa davant d'aquesta proliferació, més enllà dels pobles propers a les centrals. L'al·lèrgia nuclear de la societat civil, però, va persistir. Aquesta hipersensibilitat es va deixar sentir des del principi en la cultura. El recullen novel·les com Kuroi ame (Pluja negra) de Masuji Ibuse, que explica la cruesa de l'horror viscut i que va crear un gènere literari anomenat genbaku bungaku (literatura sobre la bomba atòmica). Escriptors de generacions posteriors també continuarien reflexionant sobre el tema, com ara Kenzaburo Oe, guanyador del Nobel de literatura. Pel que fa al cinema, el subgènere dedicat a les conseqüències catastròfiques de la radioactivitat va assolir una molt amplia difusió com, per exemple, totes les pel·lícules protagonitzades pel monstre gegantí Godzilla.

Oposició sense resultats

La tragèdia de Txernòbil va reviscolar el moviment antinuclear al Japó amb un marcat paper de les dones activistes. Tot i això, no hi va haver canvis en l'orientació de la política del govern, i la lluita va anar perdent força progressivament. Hi va haver excepcions puntuals com el 1993, any de l'incident Akatsukimaru, quan diversos països van prohibir que un vaixell que tornava de França carregat de plutoni atraqués al seus ports; el 1999, quan la planta de Tokai va tenir un accident crític de nivell 3, i el 2007, quan un terratrèmol va causar danys a la planta de Kashiwazaki-Kariwa.

La feblesa del moviment opositor va permetre al Partit Liberal Democràtic (LDP), que va governar el país des del 1955 fins al 2009 -amb una interrupció el 1994-, continuar la seva aposta per l'energia nuclear, i fins i tot reforçar-la durant el mandat del primer ministre Junichiro Koizumi (2001-2006). Des de llavors, el Japó desenvolupa un pla de política energètica programat fins al 2015 que inclou la implementació de l'ús civil de l'energia nuclear i l'augment de l'energia verda.

Però la crisi nuclear tindrà, de ben segur, un efecte sobre la política energètica de l'únic país que ha sofert radiacions massives derivades d'un atac atòmic. La majoria de la resta de països amb reactors nuclears han mostrat evidències d'un replantejament de les polítiques energètiques. Al Japó la situació és especialment complicada, ja que abandonar la seva política energètica actual representa augmentar les importacions de gas i, en conseqüència, la seva dependència de l'exterior. Un cost que caldria afegir a la situació derivada de l'estancament econòmic de les últimes dues dècades i als costos de la catàstrofe actual. Però el pes de la història i la situació d'alarma que s'està vivint obligaran a una revisió a la baixa de la dependència de l'energia nuclear i a reobrir el debat sobre la viabilitat de seguir construint centrals. Sense cap mena de dubte, la resolució de la qüestió nuclear serà una de les claus de la nova fase històrica que sembla que començarà després de la catàstrofe.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT