Un procés de canvi irreversible que s'estén per tota la regió
Les revoltes al món àrab sacsegen tant la regió com la política internacional. El procés -que ja no té aturador- ha demostrat la fragilitat de les polítiques d'Occident per mantenir l'estabilitat a la zona.
Barcelona.El món àrab ha començat un procés democratitzador sense marxa enrere i amb un abast regional. Estats i societats fins ara sotmesos a règims dictatorials miren amb atenció les transicions iniciades a Egipte i Tunísia. Són països amb un "mal estructural compartit: atur, falta de llibertat i corrupció", explicava ahir a Barcelona Bichara Khader, director del Centre d'Estudis del Món Àrab de la Universitat belga de Lovaina, però "les condicions socials, econòmiques i històriques de cadascun d'ells són diferents" i això determinarà el camí que emprenguin aquestes transicions. Des del feble govern tunisià, al procés tutelat per l'exèrcit egipci o la guerra de Muammar al-Gaddafi contra el seu poble.
El procés és irreversible però no necessàriament cap al mateix model", afegia el professor de Relacions Internacionals de la Universitat de Tunis, Ahmed Driss. "Fins i tot si no hi ha revolució" ni canvi de règim, "l'evolució és ja inevitable". I Egipte, com a potència regional, es reserva el paper clau en l'impacte que una pacífica transició egípcia podria tenir en altres països, des del nord d'Àfrica fins a l'Aràbia Saudita, primer productor de petroli mundial. Abdul-Monem Al-Mashat, degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Future University del Caire, es va mostrar convençut que l'esperit iniciat a Tunísia i Egipte arribarà a la gran monarquia del golf Pèrsic.
L'excepció àrab
Experts mediterranis van debatre ahir a Barcelona, a iniciativa de l'Institut Europeu de la Mediterrània (Iemed), l'onada de canvi a la regió. Uns canvis que, segons Bichara Khader, han trencat amb la falsa idea de "l'excepció àrab" com a regió impermeable a la democràcia. Les revoltes han revelat que "els règims autoritaris i policials s'han demostrat fràgils davant la pressió dels pobles", afegia Ahmed Driss, que alhora reconeixia que a Tunísia encara hi ha pendent un problema de legitimitat política del govern.
Pel professor Bichara Khader, el suport de l'estranger als règims autoritaris i la repressió interior exercida pels dictadors van ajudar a mantenir uns sistemes que no s'han vist amenaçats fins que el poble ha perdut la por. "La legitimitat de la història, la de la situació econòmica o la religiosa han deixat de tenir sentit pels joves que han liderat el canvi", va concloure Khader.
El d'ahir va ser un debat ple de matisos sobre un procés completament obert i on no hi ha models a importar ni exportar. Ni tan sols el turc, que "és una secularització de dalt a baix", el sentit invers del que voldria Khader. "No es tracta de passar del color negre de les dictadures al verd de l'islamisme -va rematar- sinó de passar per tots els colors del joc democràtic en què els Germans Musulmans hauran de competir com els altres".
Les revoltes del món àrab han demostrat un altre fracàs: el d'una falsa realpolitik que mantenia règims autoritaris a canvi d'estabilitat. La realpolitik ben entesa, segons el director del Centre d'Estudis Àrabs de Lovaina, "defensa el interessos sense oblidar els principis ètics".
La Unió Europea és qui en va sortir més mal parada, per aquesta "llastimosa absència" que li atribuïa el fins ara director de l'Iemed, Senén Florensa, que ahir mateix va ser nomenat pel Govern com a nou secretari general d'Afers Exteriors. Florensa es va apuntar a la idea del president francès, Nicolas Sarkozy, de repensar el fracàs de la Unió per la Mediterrània, recordant irònicament que el que caldria és tornar als valors del Procés de Barcelona de 1995 per reprendre els objectius de democràcia, societat civil i desenvolupament econòmic i social de la regió mediterrània.
Els problemes exteriors de la UE
Khader, però, va voler exculpar Brussel·les recordant que l'origen del problema és que a la UE hi ha 27 polítiques exteriors de cadascun dels estats membres. La Unió Europea és víctima d'aquesta incoherència i lentitud. Aquest professor palestí establert des de fa anys a Brussel·les ho va resumir amb un proverbi àrab: "El cavaller no pot anar més ràpid que el seu cavall". El cavaller seria una alta representant europea intentant seguir el ritme que li marquen 27 cavalls diferents.
